Nosaltres

L'escriptor David Nicholls ha escrit una joia titulada Nosaltres, una road movie per Europa que és la història del Douglas i la Connie, un matrimoni en crisi amb un fill adolescent, la història dels quals els acaba portant a Barcelona. No explicaré res més de l'argument, però la lectura de la part que passa a la capital catalana fa obrir els ulls a una evidència que tenim massa a prop del nas. “Em vaig treure un petit pes de sobre en descobrir que Barcelona no tenia gaires museus”, diu el narrador. Almenys no a l'estil monolític del Louvre o el Prado. Però això permet al protagonista “sortir a voltar”. I hi ha el mar. “Després d'haver-nos arrossegat, d'haver grimpat i d'haver voltat per tot Europa, no havíem arribat al mar fins llavors.” Vet aquí el que la gent troba extraordinari de Barcelona. Que és una ciutat per voltar. I que té mar. Que no té un gran museu, perquè el museu és la ciutat. I ara no em refereixo a una ciutat aparador per als guiris. L'article no va d'això. Ara no els trauré Ada Colau. L'article va del lloc privilegiat en què tenim la sort de viure, en aquest triangle de terra del nord-est de la península Ibèrica, on no hi ha hiverns siberians ni estius tropicals, però on el clima canvia en cadascun dels seus 135 paisatges. El triangle de terra on el mateix dia pots estar esquiant al matí i anar-te a banyar al mar a la tarda. On hi ha els volcans de la Garrotxa i el delta de l'Ebre. I el romànic i el gòtic i el modernisme i mil racons per fer el cafè i no tallar-te les venes. Que la fatiga de l'apocalipsi també existeix i n'hem tingut una sobredosi. I ara que està tan de moda carregar-nos tots els polítics, penseu com eren les ciutats quan va arribar la democràcia i com els alcaldes les han cosit. Com es van fer subterrànies vies de tren i com es van dignificar centres històrics. Ara només falta que desconstruïm els nyaps que es van fer a molts llocs de la costa. I que disfrutem de l'abril.