Islam i modernitat

“Vosaltres, creients, bons musulmans! Heu de lluitar contra els enemics de Déu, Al·là, els qui no hi creuen i els infidels que us envolten. Que us trobin durs!” Aquests versets de l'Alcorà pertanyen a la versió catalana que en va fer, el 2001, l'alacantí d'adopció Mikel de Epalza. El 1382 a Mallorca, i dos anys després, a Perpinyà, la nostra llengua va ser el primer idioma europeu modern al qual va ser traduït el llibre sagrat dels musulmans. Afirmacions de rebuig i crida a la violència contra els infidels, es troben també en textos cristians i, en altres èpoques, hi hagué qui les va seguir al peu de la lletra. Avui, però, no és occident la primera víctima en nom de l'islam, la més perjudicada, sinó l'islam mateix. No sols perquè, associant violència amb islam, es condemna a la identificació entre aquesta religió i els que hi creuen, en qualsevol país del món, sinó perquè, de fet, el fanatisme en nom d'Al·là s'exerceix, sobretot, contra els creients musulmans d'altres branques distintes d'aquelles que protagonitzen el terror inhumà i la salvatgia esgarrifosa. La majoria de persones decapitades, penjades o cremades pels terroristes d'Estat Islàmic s'encomanaven a Al·là, “el compassiu per excel·lència, el molt misericordiós”, mentre s'aferraven als seus darrers moments de vida. I ara hem vist com, al camp de refugiats palestins de Damasc, ocupat pels terroristes, alguns dels que s'hi refugiaven, hi han trobat la mort salvatgement, per més musulmans que fossin. Tampoc els estats amb aquesta religió com a majoritària pensen, exactament, el mateix. Tunísia no és l'Aràbia Saudita, ni Bòsnia és Qatar, ni Algèria són els Emirats, ni Jordània l'Iran.

No té sentit, doncs, precipitar-se a fer sinònims conceptes que no en són, com ara musulmà, àrab o terrorista. Perquè, òbviament, ni tots els terroristes són musulmans, ni tots els musulmans són terroristes i, menys encara, àrabs. El principal país musulmà del món és, precisament, Indonèsia, que no és un país àrab. Les simplificacions són, sempre, perilloses. I ara correm el risc de posar sota sospita tots els musulmans que viuen al nostre país i, per extensió, tots els immigrants sense matisos, associant-los a la pràctica del terror. Una periodista de tant de prestigi com Oriana Fallaci va escriure, el 2001, el llarg article La rabbia e l'orgoglio on blasmava l'islam sense contemplacions i la passivitat de certes esquerres davant actituds d'intolerància, després d'haver viscut l'atemptat a les torres bessones a Nova York. Avui, però, el panorama és molt més preocupant que una quinzena d'anys enrere. Bin Laden és mort, però Estat Islàmic és viu. I, mentrestant, centenars de joves nascuts a Europa, formats a les escoles europees, amb llengües europees com a idiomes de cultura, educats en els valors democràtics, s'allisten a engrossir les files del terror. Desarrelats, sense feina ni perspectives de tenir-ne, el país dels seus pares és el passat i no és el seu i, en aquell on han nascut, viuen en la marginalitat social, sense valors sòlids on ancorar-se i amb una identitat fràgil. Estat Islàmic els n'ofereix una de forta, una imatge de poder i de victòria, la possibilitat de ser herois i màrtirs i la seguretat d'un sou a finals de mes.

L'assignatura pendent de l'islam és la modernitat, perquè a diferència del cristianisme, no ha tingut cap reforma protestant que n'actualitzi els seus textos sagrats, d'acord amb la realitat d'avui. Una reforma religiosa en profunditat que dugui a la separació real entre religió i estat, que reculli el paper protagonista de la dona els darrers segles, combatent per la igualtat de drets entre gèneres i acceptant, finalment, que, avui, totes les societats són diverses, plurals, complexes i que la uniformitat és cosa del passat. La noció de respecte a la diversitat haurà d'acabar sent essencial en el món musulmà, però també aquí, combatent la temptació del terror amb cultura, qualitat de vida i igualtat d'oportunitats.