Agafar perspectiva
De tant en tant cal fer un pas enrere si es vol agafar impuls, si hi ha necessitat d'ajustar o de redreçar el rumb, o si el que cal és agafar una certa perspectiva. De fet, una excessiva proximitat deforma la visió o exigeix un nivell de concentració en el detall que impossibilita poder fer una valoració contextualitzada. I, més enllà de la lent del microscopi, fora del laboratori, mai s'ha de perdre de vista el context. Els estudiosos han constatat que la desmemòria i el desconeixement de la història condemnen les persones i els pobles a repetir els errors del passat. Ignorar els esdeveniments pretèrits, no apreciar el mestratge de les experiències viscudes, és una actitud que se situa entre la supèrbia i l'estupidesa. Val a dir que no hi ha millor combustible per arrancar el motor que augmentar la intensitat del moment ni un detonant més eficaç que l'efervescència de les emocions, però això és tan útil per a l'acció com distorsionador per a l'anàlisi.
Hi ha qui afirma que una de les virtuts del procés és que ens aproxima a l'hora de la veritat i que una de les conseqüències immediates és que això ha fet superar les ambigüitats i ha forçat tothom a prendre partit. Aquesta és una visió frontal, unidimensional, de la política en què no hi ha lloc per a les perspectives, per a les llums i les ombres que ens permeten dibuixar els volums. Allò que per alguns és una virtut per uns altres ha resultat un camí cap a l'empobriment: la recerca o la troballa d'una certa claredat ha reduït la possibilitat d'introduir matisos. Són dues cares d'una mateixa moneda.
Si fem un cop d'ull al passat més remot i al més proper podrem observar que l'evolució dels actors polítics no ha estat ni unidireccional, ni lineal, ni progressiva. Si no ho ha estat la de la societat no resulta massa sorprenent que tampoc ho hagi estat la dels seus representants. Els que defensen que el procés el mou el poble han d'assumir que ho pot fer amb més o menys força, amb alts i baixos, i potser amb algun cop de volant. Resulta d'una certa ingenuïtat, si no d'una visió parcial i interessada, considerar que la decisió sobirana del poble només serveix per anar cap a una determinada direcció. No hi ha cap dubte de la profunditat dels canvis produïts a la política catalana en el darrer lustre, però el que no estem en condicions de contestar avui amb prou rotunditat és quin serà el grau de permanència i l'impacte final d'aquesta estratègia.
D'aquí a poc més d'un mes comença un cicle electoral amb comicis als ajuntaments, al Parlament i a les Corts en menys d'un any. Resulta evident que l'anomenat procés es veurà afectat, en un sentit o en un altre, pel resultat de totes i cada una d'aquestes eleccions. Paradoxalment, les primeres, les locals, poden ser les que tinguin una repercussió més important tot i ser les que tenen una relació menys directa amb el debat nacional. Conscients d'això, els partits sobiranistes no s'estan de presentar les locals com una primera volta de les plebiscitàries del mes de setembre, cosa que incomoda fins i tot alguns dels seus alcaldables. Però són conscients que a aquestes altures cada nou pas, cada resultat electoral, serà analitzat pels propis i els contraris en clau d'èxit o fracàs d'una estratègia en conjunt. Les municipals tindran una importància fonamental fins i tot en la configuració de les futures candidatures a les eleccions al Parlament.
La gestió del temps és clau en gairebé tot, i sobretot és essencial en la política. Una de les característiques del procés és que ha volgut cremar moltes etapes de cop. L'acceleració ha portat a viure un present continu que no ha ajudat gens a tenir una visió històrica. Resulta tota una paradoxa que després d'esmentar tants cops l'exemple escocès, Alex Salmond hagi demanat paciència als catalans per aconseguir un objectiu que a ells els ha costat un segle. Paciència i constància. I és que una cosa és clara, passi el que passi en aquests deu mesos, la història no s'acaba ni tan sols s'atura.
