Tararà i tururú

El mateix dia, en dues entrevistes bessones, a Madrid i a Barcelona, el president del Tribunal Constitucional, Francisco Pérez de los Cobos, i el ministre d'Economia i Competitivitat, Luis de Guindos, han repetit alhora i per enèsima, que Catalunya no es pot separar d'Espanya. Perquè “no és possible ni raonable”. Lletra compartida. Tots dos també han apel·lat a “la responsabilitat i el seny”. La cançó de sempre dita per l'equip forense habitual. La responsabilitat i el seny, en un conflicte entre dos, haurien de ser mutus. És trampós que la part més forta, la que no en té, perquè es passa la vida esclafant l'altra, en demani a la contrària. També De los Cobos i De Guindos –allà els de són habituals en segons quines instàncies– han apel·lat al “pactisme”. Senyors de tantes des, els pactes es fan entre dos, i no són cap imposició. De los Cobos proclama que la independència de Catalunya “no és constitucional”. Constitucional espanyol com és. De constitucions, però, n'hi ha moltes. De Guindos remata la finta afegint-hi que l'economia catalana no es pot separar de l'espanyola. Tampoc l'espanyola es pot separar de la xinesa i els espanyols encara no formen part de la Xina. Vénen eleccions. Els consells es multiplicaran. O les amenaces. Perquè Francisco Pérez de los Cobos recorda als catalans que l'article 155 de la Constitució permet suspendre “competències autonòmiques”. Luis de Guindos no suspèn res. Es limita a escanyar l'economia i la competitivitat catalanes. O sí. Suspèn ell.