Montserrat Julió

Dies d'abril, de sol i de dol. Amb aires de nostàlgia republicana, que a Tarragona hem estat parlant, en el marc de la URV, sobre Església i franquisme. De dol per la mort d'un G. Grass, motor del Grup 47, que no estava d'acord amb la manera com s'havia portat la reunificació alemanya. I per l'adéu d'un Eduardo Galeano, que havia escrit a Pineda Días y noches de amor y de guerra: el procés d'edició del llibre va ser una lliçó de professional de l'escriptura, capaç d'una reducció dràstica d'un text... que ja estàvem disposats a editar en la seva primera versió, però que ell va reescriure per aconseguir més intensitat literària.

Un mes que acabarem a Mataró, on va néixer, fa 86 anys, l'actriu i escriptora Montserrat Julió. Als deu anys, i després d'un exili forçat a França, va poder arribar amb els seus pares a Xile, amb el Winnipeg, el vaixell que havia organitzat Pablo Neruda a favor dels refugiats republicans. Allà la nena Julió va poder fer estudis i es va enamorar del teatre, que una catalana, Margarida Xirgu, tant a Xile com a l'Uruguai, dignificava. I és que el 28 d'abril, a la Sala d'Actes de Can Palauet, l'Ajuntament mataroní ret homenatge a la llarga i no gens plàcida trajectòria de Montserrat Julió, que va ser actriu de teatre (en català i en castellà), de cinema, amb participació en més de trenta pel·lícules (l'estrena al costat del també mataroní Lluís Josep Comeron) i de televisió... i que, alhora, es va convertir en escriptora notable de guions, de memòries i fins i tot d'una novel·la, que fa basarda, de ciència-ficció, sobre el futur apocalíptic que potser ens espera.

Ja el març de 2008, en el marc del Dia Internacional del Teatre, Mataró va homenatjar l'actriu... que viu a Madrid, des de fa vint-i-cinc anys. L'he visitat sovint. I l'he sentida, molts cops, llegint en públic poemes catalans, de Salvador Espriu. O de Pere Quart, que també era a Santiago de Xile, exiliat. O poemes en castellà de Pablo Neruda, tan bon amic de l'anomenat “Grup Andí”, amb presència notable dels escriptors catalans, com ara Xavier Benguerel, Domènec Guansé, Montserrat Abelló i Francesc Trabal. A la Biblioteca de Catalunya, he pogut consultar la correspondència entre l'encara noia Julió i els ja madurs Benguerel i Oliver. Un grapat de cartes, a tall de materials per a una crònica sobre el trossejat món cultural català dels anys cinquanta i seixanta.