Municipals d'aroma republicana
Pel que fa a l'univers local, hi ha una constant en la història de Catalunya. En aquells períodes d'independència política o efervescència social i nacional, els municipis han desenvolupat instruments institucionals i democràtics que han permès millorar de manera efectiva l'autonomia local, l'eficàcia política i han conjurat els perills de la corrupció. I, de fet, en el passat, el grau de llibertats polítiques i eficàcia social han estat lligades a corrents d'emancipació nacional. Per contra, aquells moments històrics en què coincideix opressió nacional i política, els ajuntaments han esdevingut zombis institucionals i nius de caciquisme i corrupció. Les “universitats” medievals i modernes gaudien d'estructures participatives, amb càrrecs rotatoris, i competències gairebé il·limitades, fins i tot polítiques de defensa. En contrast amb això, la Catalunya borbònica es dedicà a la sistemàtica destrucció de tot rastre de consells i pràctiques democràtiques. Així, el capità general Patiño, en un decret de 1717 associat al de Nova Planta, determina que “quedan extintos y abolidos todos aquellos congresos, juntas, concejos o ayuntamientos que en los lugares de Cataluña, en numerosos concursos de personas, solían congregarse (…) refundándose en ellos toda la representación de aquel pueblo: y siendo estos numerosos concursos de gentes, regularmente, no solo perniciosos al estado, si también perjudiciales al mismo bien de los moradores pues la multitud de los concurrentes más presto produce confusión y discordio que un discreto acierto en las resoluciones”. Amb aquesta mesura, se substitueixen assemblees locals per alcaldes nomenats a dit i fàcilment controlables des dels corregiments i es privatitzen els diversos serveis públics a partir de càrrecs en venda, tal com estableix la tradició absolutista castellana. En altres termes, la privatització dels serveis públics, el nepotisme i el clientelisme els porta Felip V al nostre país. L'estat centralitzat i autoritari imposa el seu sistema predador a nivell de cada ciutat i vila.
Tanmateix, l'esperit llibertari del país porta a iniciatives radicalment democràtiques, com els experiments republicans d'Abdon Terrades (que fa de Figueres un ajuntament modèlic, en què la societat empordanesa expulsa la corrupció de la gestió privada i pren iniciatives, efímeres encara que significatives com una ambiciosa política educativa o de serveis socials) o el pensament municipalista de Pi i Margall estableix un pensament cantonalista caracteritzat per màxima independència municipal, igualtat social i gestió democràtica, idees que també s'apliquen a la primavera republicana de 1931, o fins i tot en els primers anys de la Transició. De nou, dictadura i centralisme, binomi indestriable, implica retrocessos materials, ofec econòmic i institucional, corrupció o clientelisme a nivell local. La darrera reforma de la llei de règim local, a càrrec d'un PP de la tradició autoritària i centralista que caracteritza el borbonisme és un exemple del procés de degradació i esterilització al qual se sotmet uns consistoris d'endèmica insuficiència de recursos i limitades competències.
En aquest context, les eleccions del 24 de maig desprenen una aroma republicana. Si les del 27-S es consideren plebiscitàries, les d'aquí a unes setmanes han de tenir un caràcter obertament rupturista. Votar uns partits que administrin la misèria a què el postfranquisme ha condemnat els nostres pobles i ciutats no té gaire sentit ni resulta pràctic. Ras i curt, les pròximes municipals esdevenen un referèndum sobre la mena de país que volem. No triarem alcalde, sinó si volem uns municipis encadenats a la dictadura postmoderna actual, o si els ciutadans volem decidir-ho tot. Si els municipis volen tenir un paper rellevant en la vida quotidiana, només es pot votar aquelles persones disposades a sortir als balcons a proclamar la república catalana. Aquells, en canvi, que, per bones intencions que tinguin, acceptin la subjecció a la monarquia, es resignen a l'administració de la misèria.
La depressió post 9-N té una explicació: la societat civil ha cedit la iniciativa als partits i els representants. L'experiència recent determina que el procés d'independència només avança quan la gent passa per sobre de les institucions i les persones que les representen. El 24-M ha de servir per precipitar els esdeveniments, per marcar l'agenda i els temps polítics, per propiciar la ruptura. Al cap i a la fi, van ser unes eleccions municipals, l'abril del 1931, les que permeteren la primavera republicana. El maig és un mes d'exuberància botànica. Els vots i la mobilització popular ens haurien d'aportar les flors de la llibertat.
