Raimon Galí

Era el meu gran amic a totes i sense compliments. Va morir fa deu anys.

En Raimon Galí era fill de Don Alexandre, el pare de totes les pedagogies, que va fer unes escoles tan selectes de nivell cultural i personal com avui no podem ni imaginar-nos. Eren fogals de cultura i ves que un benaurat homenot de Vic, sentint parlar de cultura a una selectíssima assemblea, va dir que la cultura ens havia de fotre. Fent ressò de la dita del fill del gran pedagog, el nostre Raimon, dient que a Catalunya hi vessava cultura, però hi faltaven canons.

Quan va esclatar la guerra civil, mestre Raimon i la seva colla van fundar l'Escola de Guerra de la Generalitat, vista de mal ull pel Companys i el Terradellas.

D'allà en va sortir el Raimon amb un canó que va fer la seva feina al front d'Osca i es va haver de retirar fins al Segre aconseguit pels del Franco.

A la batalla de l'Ebre el nostre Raimon estava a l'estat major d'artilleria i fou testimoni de com els comunistes no van permetre la retirada de les tropes i fou el final de la guerra a la batalla de l'Ebre.

En Raimon va passar a França, va passar per Cuba i va raure a Mèxic, on tenia un bell futur de catedràtic, però dient-se que més li valia un totxo ben posat a Catalunya que una catedral bastida a l'estranger ens el trobem ficat a casa i prenent la feina de l'escoltisme que li venia com l'anell al dit. Tot i que va anar quedant marginat pels inevitables carallots, com va quedar marginat del CC (Crist Catalunya) quan el seu cercle de govern es va passar en bloc als socialistes.

Aquell homenet menut, tot d'una peça, artiller de primera, va ser el meu gran amic durant anys i anys. Justament perquè era home d'honor i combat alhora, era capaç d'una amistat entranyable. Vam passar moltes hores junts patint per aquest país i en vam passar moltes rient.

Sense que parlin d'en Raimon Galí la història de la Catalunya abassegada pel Franco no pot ser entesa.

No pot ser entesa.

Ara li farem un homenatge, però la mediàtica ens penjarà un cop més la llufa.