Sobre el populisme

És freqüent llegir avui crítiques al populisme. Es diu, per exemple, que el populisme és una degeneració progressiva de la democràcia que, quan triomfa, intenta aconseguir tot el poder de l'Estat per canviar les regles de joc i instaurar un sistema totalitari. El populisme –s'afegeix– es justifica per un mal funcionament del sistema polític, que margina amplis sectors del país, i no és de dretes ni d'esquerres: és tan sols una estratègia per aconseguir el poder i preservar-lo costi el que costi. En definitiva, el populisme és un moviment radical que aspira a canviar el sistema polític vigent, substituint les elits (la casta: les entitats financeres, les grans empreses i els polítics instal·lats, tant de dretes com d'esquerres) pel “poble”, encarnat en un líder carismàtic que l'interpreta i decideix per ell.

En abstracte, és una anàlisi correcta. Ara bé, la pregunta és si cal tota aquesta “preparació artillera” per desqualificar Podemos –com fan uns– o Podemos i Ciutadans –com fan d'altres–, titllant-los de partits populistes? I la resposta és que resulta erroni i tendenciós qualificar de populista Ciutadans, partit sorgit a Catalunya com una resposta desinhibida a l'independentisme des de posicions d'esquerra, que avui arrela a tot Espanya com una formació que vol fer política en front del dontancredisme economicista i granític del Partit Popular. Però també resulta erroni desqualificar el moviment popular que ha generat Podemos, dient d'aquest partit que és populista. Perquè és il·lògic: Podemos és la conseqüència i no la causa; o, dit d'una altra manera, abans va existir un ampli moviment popular de desencant i protesta, i tan sols després va sorgir la incipient estructura partidària –Podemos– que ha assumit la gestió de les reivindicacions d'aquell moviment.

En efecte, des de ja fa anys, i a conseqüència de la crisi econòmica que esclatà el 2008, amplis sectors de les classes mitges i les classes populars se sentiren fortament agreujades per una triple causa:
1. Un injust repartiment dels costos de la crisi, que les ha gravat d'una manera exclusiva en forma d'una forta baixada de salaris, de precarietat laboral i d'una severa retallada de les prestacions de l'estat del benestar.

2. Un creixement progressiu i injustificat de la desigualtat, privilegiant el tractament fiscal de les rendes del capital i trencant el principi de proporcionalitat entre el treball i la seva retribució a nivell directiu.

3. Una corrupció –més localitzada a nivells decisoris que subordinats– feta possible per una estructura clientelar articulada en cada comunitat per un partit amb vocació hegemònica.

L'aparició dels “indignats” fou el primer símptoma d'aquest estat de coses, que va anar generant una forta onada de protesta popular espontània. La qüestió és, doncs, què pinta en tot això Podemos? Els universitaris que encapçalen Podemos són uns “surfistes” que s'han alçat al cim de l'onada i que avancen a tota velocitat no per la seva força, sinó per l'empenta de l'onada que els porta. És cert que ells parlen i es comporten com si fossin els artífexs del moviment, però no ho són. De fet, els ciutadans que votin Podemos no ho faran majoritàriament per la personalitat i el carisma dels seus líders, ni, menys encara, pel seu programa. Votaran en contra dels partits majoritaris que s'han alternat en el poder des de la Transició ençà i que s'han integrat en l'establishment.

Així les coses, no sembla que es pugui minimitzar l'abast d'aquest justificat moviment de protesta, utilitzant l'argument que el partit sorgit pel seu impuls és un partit populista. S'ha de tenir en compte que, de fet, gairebé no hi ha ni partit. Pot, doncs, aquest partit embrionari ocupar el poder i preservar-lo per la força? De cap manera. Pensi's que amb prou feines tindrà una representació parlamentària que pugui trencar el protagonisme exclusiu i esgotat de PP i PSOE, i obligar aquests partits a pactar, cosa que seria absolutament justa, equitativa i saludable.