Vergés

Doncs sembla que Gerard Vergés no veia la televisió. Ve-t'ho aquí! Aquest és el secret del brillant poeta tortosí que va desvelar Xavier Bru de Sala a l'homenatge que se li va retre
a l'Arts Santa Mònica de Barcelona aquest dilluns. Això li donava hores per escriure i llegir, tot i que “poeta ver no fa literatura”. Sam Abrams va destacar que la seva traducció de Tots els sonets de Shakespeare és d'un nivell tan alt que cap altra s'hi pot comparar, i tant Ramon Garcia Mateos que ha traduït Vergés al castellà a La raíz de la mandrágora; Cinta Massip, que estava doblement contenta –el seu pare Jesús, arxiver i poeta, acabava de ser distingit amb una Creu de Sant Jordi–, el professor Manel Ollé i l'editor rapitenc Emili Rosales van recitar uns quants poemes com a mostra. I la música la van afegir els Riu en so, aquest riu mític i remorós. Els pastissets de brossat van durar la claror d'un llampec un pic es va acabar la cerimònia.

Vergés s'hi va posar ja gran, a publicar, però amb èxit i encert, L'ombra rogenca de la lloba, Long Play per una ànima trista, Lliri entre cards, La insostenible lleugeresa del vers, i el Jardí de les delícies, aquests són els seus poemaris, a més de proses i la traducció. Una obra breu però de gran qualitat. La d'un home culte, interessat pels clàssics, per Virgili, irònic, vital, i un punt outsider. Des de la perifèria tortosina, lluny de l'ambient literari barceloní, i a més sense deixar la recerca i el negoci farmacèutic. Sensual, escrivia a Cofre àrab: “Sense parar recorro el cel amb els meus ulls per si de cas contemplo l'estrella que tu mires.” És clar que no cal ser molt prolífic per fer una gran obra. Ell mateix ironitzava sobre el fet que, malgrat que fes deu anys que no escrivís poemes, “ni l'eix imaginari de la terra no s'ha mogut ni un grau del seu declivi”. La terra potser no, però alguna cosa més s'hauria de moure per fer sentir més els seus poemes. Hi ajudarà la reedició dels seus llibres, i això passarà aviat, a temps d'esdevenir ja un nou clàssic.