Persones

Llegeixo que a Mèxic hi ha un poble que es diu El Alberto que organitza una activitat de lleure per a turistes tan original i peculiar com polèmica i indignant. Consisteix a fer-los viure l'experiència de ser un espalda mojada, un immigrant irregular que creua la frontera de manera il·legal cap als Estats Units. Diuen que ho fan per conscienciar. Potser funciona; jo tinc els meus dubtes. Llegir-ho, però, el mateix dia que els mitjans tornen a parlar del drama del Mediterrani, d'embarcacions curulles de persones que s'enfonsen, fa mal als ulls i a la consciència. No és nou. Va passar fa dos anys i s'hi va parar més atenció perquè l'acabat d'estrenar papa Francesc va dir que era una vergonya. Però igualment greu havia estat la primavera del 2008 i el 2006, però pell morta. I així s'han anat perdent vides que no s'ha endut el Mediterrani, no s'equivoquin. Les morts han de pesar a la consciència dels governs occidentals que ara s'esgarrifen amb les notícies que vénen de les costes italianes. I corren a fer reunions de cara a la galeria. Quin cinisme! Governs que saben que la seva acció política genera tot aquest fenomen. Governs que afavoreixen règims o perpetuen dictadors o provoquen i financen guerres que empenyen la població a fugir de manera irregular, i les màfies se'n beneficien. Aquestes persones es rebel·len contra el doble destí que uns indesitjables, d'Occident i del seu país, els han imposat. Aquestes persones lluiten pels seus drets però a Occident és evident que no els interessa perquè només vetllen per mantenir i perpetuar una situació insostenible. No es poden tenir esclaus de per vida. Les persones tenen dret a viure en pau al seu país i amb els seus recursos. No hauria de ser tan utòpic, hauria de poder ser. Ja ho va escriure i després cantar Lluís Gavaldà i ho subscric: “Hi ha una llei no escrita que per sempre es complirà. Tant se val d'on ets si el que ets és pobre. N'hi ha que som turistes, i altres només immigrants. Un món, dues classes de persones.” Som persones.