Expatriats

A mit­jan juliol del 1938 els repre­sen­tants de 32 països es van reu­nir a Évian, França –una ciu­tat ara cone­guda exclu­si­va­ment per la seva aigua mine­ral– per veure què podrien fer per solu­ci­o­nar una situ­ació huma­nitària des­as­trosa: la per­se­cució dels jueus ale­manys i austríacs, que fugien com podien d'una dic­ta­dura que els havia con­ver­tit en ciu­ta­dans sense ni drets ni estat. Sobre Évian, Hit­ler va dir: “Si aquests països volen aco­llir tants cri­mi­nals [és a dir, jueus] els posa­rem a la seva dis­po­sició, amb molt de gust.” No calia. Els 32 països no van fer res de res: França va al·legar que ja estava “satu­rat” de jueus; i el minis­tre anglès d'Afers Estran­gers va dir que no volia que aug­mentés el nivell d'anti­se­mi­tisme a la Gran Bre­ta­nya (inclo­ent-hi el d'ell, pre­su­mi­ble­ment). O sigui, Europa, davant d'una crisi moral sense pre­ce­dents, feia els ulls gros­sos (si cada país hagués accep­tat 17.000 jueus, tots s'hau­rien sal­vat). Alhora, els països esmen­tats van expres­sar la seva sim­pa­tia més sin­cera pels refu­gi­ats. No dec ser l'únic que ha detec­tat una certa síndrome d'Évian en l'acti­tud de la UE envers el nom­bre crei­xent de refu­gi­ats dels països afri­cans més devas­tats que ens vénen a visi­tar mar a través. Aquesta set­mana pas­sada n'han mort gai­rebé un miler, però fa anys que pas­sen tragèdies sem­blants. Ous­man Umar, un ghanès que va arri­bar a Bar­ce­lona el 2005, ha expli­cat en molts ins­ti­tuts cata­lans com havia de cre­uar el desert (només 6 dels 46 que ho van fer van sobre­viure) i després el mar (hi va per­dre el seu millor amic i dese­nes de com­panys de viatge). Cal­cula que només un 5% dels immi­grants afri­cans arri­ben a Europa sans i estal­vis. El 1979 el vice­pre­si­dent dels EUA, Wal­ter Mon­dale, va dir de la Con­ferència d'Évian que havia estat “una prova de la civi­lit­zació”. Ara la civi­lit­zació –en la forma de la UE– en té una altra, i si hem de jut­jar per les seves actu­a­ci­ons fins a la data, tot apunta que sus­pendrà. Això sí, amb unes llàgri­mes ben solidàries als ulls.