Conxorxa

A mesura que passen els dies i se'n coneixen més detalls, més galdós es torna el paper del govern espanyol en el cas de Rodrigo Rato. Primer va intentar dissimular, amb més voluntat que èxit, que l'afer els havia agafat amb el pas canviat, per no dir amb els pantalons abaixats. Per això es van apressar a explicar a tothom que se'ls volgués escoltar que tot l'afer era una demostració que les institucions de l'estat de dret funcionaven. Perquè, si no ho fessin, va insinuar el ministre de Justícia, Rafael Catalá, s'hauria aturat un escàndol que perjudica molt les expectatives del Partit Popular. Per un cop estem d'acord.

Després, com passa sempre que algun desastre castiga una organització, hi ha una recerca intensa de culpables. Es va apuntar en un primer moment que tot allò era cosa de Cristóbal Montoro o de Luis de Guindos. Perquè el ministre d'Hisenda, sembla, coneixia l'operació abans que transcendís. I s'ho va callar, diuen. El ministre d'Economia, amb molta vista, va desmentir a la ràdio que ell tingués res a veure res amb tot aquell sidral.

Recerca intensa de culpables, els deia. Durant el franquisme, totes les desgràcies que li passaven, al règim, que era identificat plenament amb Espanya, eren fruit d'alguna conxorxa. Recorden l'últim discurs del general Franco? Va ser el primer d'octubre del 1975. Després de l'assassinat de cinc persones, hi va haver protestes arreu del món. L'explicació? “Tot obeeix a una conspiració maçònica esquerranosa en la classe política en contuberni amb la subversió comunista-terrorista”, va manifestar el perspicaç dictador.

Buscar conspiracions per explicar les desgràcies és un signe que el règim s'acaba. Per això no m'ha estranyat haver llegit a la premsa espanyola que la filtració del cas Rato es considera, suposo que a La Moncloa, una peça més en una conspiració contra Rajoy. I cap avall fa baixada.

I mentrestant, la ministra portaveu, ballant sevillanes. Tot i que, amb la seva experiència de cada divendres, hauria estat millor que cantés unes peteneras, que és l'estil que més escau ara al PP.