L'angelical Rodrigo Rato

Hom assistí meravellat, el dijous 16 d'abril passat, a la detenció del fins ara intocable Rodrigo Rato. Després d'un minuciós registre del seu domicili, el fiscal decidí detenir-lo. Rodejant un luxós vehicle, una massa de policies, fotògrafs i espectadors l'esperava. Atent a l'escena, li abaixaren el cap perquè entrés al vehicle, com els emmanillats. La submissió fou captada i sortí a primera plana de molts diaris. Passà poques hores detingut i, l'endemà, tornà al seu domicili, ingressada la fiança. Els negocis familiars eren una important cadena nacional d'emissores de ràdio, Cadena Rato, i Refrescos y Bebidas de Castilla. Ambdues tingueren greus problemes amb Hisenda. Degueren també fabricar mala llet: en la meva moguda vida no he trobat ningú que en gasti tanta.

A principi dels anys noranta, representant les indústries del grup Daurella, assistí a Madrid a les assemblees de l'Asociación Nacional de Fabricantes de Bebidas Refrescantes Analcohólicas (Anfabra). Els Rato, president i sotspresident, ho movien tot al seu gust. Aconseguí els vots dels col·legues de Coca-cola de la resta del país i els deixí en minoria. La lluita fou molt dura i els Rato dimitiren. L'operació sortí rodona. No presumeixo: ell tenia coses més importants. Estàvem predestinats a trobar-nos novament.

Espanya era l'únic país d'Europa on hi havia un dur impost especial que gravava alguns refrescos. No pas les gasoses i sí Coca-cola i parents. Sotspresident de la comissió d'economia i hisenda del Senat, presentí un projecte de llei anul·lant-ho. Costà prop de dos anys. Rato em posà totes les pegues, però, novament, el derrotí.

Senador novell, no coneixia el Congrés. Roca m'assenyalà una sessió important. Aquell dia, prenguí cafè amb els diputats gironins. Podria accedir a l'hemicicle, però seure, molt difícil. Amb tot, si trobava un escó buit, podia ocupar-lo. Faltava poc per començar i en viu dos a la penúltima fila. Pujant l'escalinata, quasi trepitjo Rato. No ens saludàrem. Ocupí un dels escons: no hi havia identificació. Una veu violenta m'alertà: “¿Qué coño haces sentado ahí?”, bramà Rato. “Soy senador y si no acude el titular, seguiré sentado. ¿Qué cojones te importa a ti?”, acabí. “¡Grosero!”, digué i continuà: “Estos escaños de Herri Batasuna no se ocupan nunca. ¡Tenía que ser un chulo!” I marxà escales avall acompanyat d'un dedicat “¡Vete a tomar por el...!” que se sentí de mig hemicicle. Amenaçant-me, acabà: “¡Te acordarás de esto!” “Perdón y gracias, señorías”, fiu als diputats propers, que insistiren que em quedés. Seguí a l'escala, al costat de Roca. En acabar la sessió, m'esperava un grup de periodistes. Jo ja anava servit i sortírem per una ignorada porta de servei. Al Congrés, agradà que algú s'acarés amb Rato. No l'he vist més. És un subjecte molt perillós que, si l'empresonen, no es trobarà a faltar.