Eleccions

Ha començat un cicle elec­to­ral molt impor­tant per a l'inde­pen­den­tisme. Les pri­me­res elec­ci­ons en el calen­dari són les del secre­ta­riat de l'ANC, que renova els seus prin­ci­pals càrrecs. Per esta­tuts els seus prin­ci­pals diri­gents han de ple­gar, i els nous diri­gents sor­ti­ran d'entre els 75 noms que hagin sor­tit esco­llits pel secre­ta­riat naci­o­nal en les elec­ci­ons d'ahir dis­sabte. Fins ara, la majo­ria dels diri­gents, inclosa la pre­si­denta, havien estat tri­ats entre els fun­da­dors de l'enti­tat i els acti­vis­tes de les nom­bro­ses assem­blees locals. De fet, la forta implan­tació ter­ri­to­rial de l'Assem­blea ha estat una peça clau en les mobi­lit­za­ci­ons dels dar­rers anys. Enguany, però, hem assis­tit a una mena de can­di­da­tura ofi­ci­osa a la pre­sidència, que no sor­geix dels ren­gles dels socis actius de l'ANC. Amb tots els res­pec­tes per Jordi Sànchez i la seva feina en enti­tats d'estu­dis com la Fun­dació Jaume Bofill i la Sin­di­ca­tura de Greu­ges, o pel seu pas­sat com a diri­gent en l'etapa final de la Crida, no sem­bla que repro­duir els esque­mes de fit­xat­ges per dalt dels par­tits polítics sigui el més reco­ma­na­ble en un procés que si té una vir­tut és que en gran part ha vin­gut de baix a dalt i ha apor­tat fres­cor i dina­misme a l'inde­pen­den­tisme.

A con­ti­nu­ació, tin­drem les elec­ci­ons muni­ci­pals del 24 de maig. No uti­lit­zaré la paraula ple­bis­citàries perquè trobo que abu­sar-ne tant és perillós. Però és evi­dent que tenir alcal­des i regi­dors inde­pen­den­tis­tes és fona­men­tal per poder asso­lir la inde­pendència. Si en les elec­ci­ons al Par­la­ment s'asso­leix la majo­ria democràtica, fer efec­tiva la inde­pendència reque­rirà con­tro­lar el ter­ri­tori i tenir la capa­ci­tat per recap­tar els impos­tos. Ajun­ta­ments, dipu­ta­ci­ons seran una eina clau. La implan­tació ter­ri­to­rial dels par­tits sobi­ra­nis­tes i la quan­ti­tat de llis­tes que pre­sen­ten garan­tei­xen ja un èxit rela­tiu en aquesta comesa. Val a dir que com ja va pas­sar amb les con­sul­tes popu­lars, la mobi­lit­zació social dels dar­rers anys també ha gene­rat nous lide­rat­ges locals que en part s'estan tras­lla­dant a les can­di­da­tu­res muni­ci­pals a molts pobles i ciu­tats peti­tes. A la ciu­tat de Bar­ce­lona, en canvi, hi ha més ris­cos, l'alcalde Trias acusa el des­gast de les seves sigles, i les can­di­da­tu­res d'ERC i de la CUP sem­blen haver estat fetes més en clau interna que no pen­sant a maxi­mit­zar els vots. També és llàstima que cap d'aques­tes tres can­di­da­tu­res no hagi inte­grat Soli­da­ri­tat i Rea­gru­pa­ment, que pre­sen­ten una altra llista. Però pre­ci­sa­ment per la importància capi­tal de Bar­ce­lona en aquest moment polític, caldrà obviar man­can­ces i tre­ba­llar perquè les can­di­da­tu­res sobi­ra­nis­tes obtin­guin el millor resul­tat pos­si­ble i puguin gover­nar la capi­tal del país.

Pas­sa­des les muni­ci­pals, vin­dran els pac­tes locals que en un esce­nari de frag­men­tació com l'actual seran ine­vi­ta­bles. Fóra bo que es tingués en compte l'objec­tiu de garan­tir alcal­dies inde­pen­den­tis­tes, però alhora caldrà res­pec­tar les espe­ci­fi­ci­tats locals. Ni tots els alcal­des que es pre­sen­ten amb sigles sobi­ra­nis­tes són inde­pen­den­tis­tes ni cal obviar que hi pot haver pro­jec­tes de ciu­tat incom­pa­ti­bles entre si. Regla gene­ral sí, però seria un error uti­lit­zar les excep­ci­ons per entrar de nou en una guerra de des­gast entre els par­tits com la que hi va haver arran de la pro­posta de llista única. I sobre­tot, no res­sus­ci­tem el debat de la llista única, que pel que indi­quen les enques­tes ha des­gas­tat tant CiU com ERC i només ha bene­fi­ciat la CUP. Que cada par­tit miri de ser el millor en el seu ter­reny i entre tots facin arri­bar un argu­men­tari posi­tiu per a la inde­pendència arreu.