A la tres
Sturgeon i el salmó al cove
La primera reunió entre el senyor David Cameron, flamant guanyador de les eleccions al Regne Unit, i la senyora Nicola Sturgeon, principal amenaça per tal que aquest regne deixi d'estar tan unit, va anar com una seda tot i les discrepàncies. Gent de seny. De moment la gran dama de l'independentisme de les terres altes ha arrencat un compromís del seu homònim (el to de les negociacions és d'una bilateralitat formal exquisida) a introduir en el primer programa legislatiu l'Scotland Bill, la versió britànica d'alguna mena d'Estatut d'Autonomia que incrementaria considerablement els poders de Holyrood, el Parlament escocès radicat en el bonic edifici dissenyat pel desaparegut Enric Miralles. La proposta del premier britànic, tanmateix, ja ha fet arrufar el nas a la comissió Smith, que és aproximadament una mena de Pacte Nacional pel Dret a Decidir que, de comú acord entre Londres i Edimburg, té una funció supervisora del procés. Vist des de lluny, a banda de causar una enveja tan sana com profunda, el to de les negociacions que s'ha obert arran del triomf inapel·lable de Cameron i la no menys abassegadora victòria del nacionalisme escocès recorda extremadament aquells estira-i-arronses entre Catalunya i Espanya amb governs discrepants obligats a entendre's perquè cap tenia prou força per tombar l'altre però tots dos tenien prou suport per amenaçar de passar a grans fets, fins que uns serrells pressupostaris aquí, unes transferències allà, un suport parlamentari on fos necessari, ajudaven a anar trampejant conjuntures i calmar les aigües a l'espera de temps millors que han acabat sent pitjors. Veurem, doncs, si les promeses de Cameron s'acabaran complint, si l'amenaça de la senyora Sturgeon de fer un segon referèndum, aquest cop si no hi ha acord fent-ho a la catalana, són realment amenaces fonamentades o una magnífica recreació d'aquell peix al cove que a la llarga, als catalans, ens ha acabat deixant sense peix i, si continuem badant, fins i tot sense cove.