Oligopolis

Tothom sap el que és un monopoli, però no tants el que és un oligopoli. Segons l'Institut d'Estudis Catalans, és una forma de mercat en el qual un nombre petit d'empreses controlen una gran proporció de la producció. Dit d'una manera barroera: és el monopoli d'uns quants.

Posaré un exemple del que es feia als Estats Units a la segona part del segle XIX. Una empresa de ferrocarrils construïa una línia de Nova York a Boston, per exemple, i començava a explotar-la. Un competidor amb més força financera –un Rockefeller, per exemple–, construïa una línia paral·lela a l'altra, però amb els bitllets a meitat de preu. Hi perdia diners, però s'ho podia permetre durant uns mesos o un any. En aquest temps controlava la línia i tots els passatgers, atrets pel millor preu. El primer constructor es veia obligat a tancar la seva línia i a fer fallida. Aleshores el Rockefeller de torn pujava el preu dels bitllets, de manera que hi guanyés diners. Havia quedat sense competència. És una història real.

Fa més d'un segle el govern americà va intervenir, va promulgar una llei antimonopolis i va establir unes lleis de competència netes. Aquestes lleis encara existeixen i, de tant en tant, els mitjans de comunicació americans i europeus ens expliquen que les autoritats han posat multes de molts milions de dòlars o d'euros a grans empreses, que s'havien posat d'acord a fixar els preus i no fer-se la competència. Aquestes lleis van suposar un avenç en la moral econòmica de l'empresa. Però tinc la impressió –i alguna cosa més que la impressió–, que hi ha grans multinacionals –del petroli, de les finances, de l'alimentació, del sector químic, de les noves tecnologies, etc.– que tendeixen a fer el mateix –fixar preus i no fer-se la competència–, amb sistemes no tant barroers com el que he explicat, més sofisticats i aprofitant el seu poder econòmic, que converteixen en polític. La globalització –el teu mercat és el món– hi ajuda d'allò més. Hi ha multinacionals de gran volum amb què molts governs democràtics no gosen o no gosarien enfrontar-se. Tenen molts de sistemes de pressió, i ara també me n'imaginaré alguns.

Poden fer córrer la veu en els mercats financers, a la llotja del Bernabéu, o a la conferència de Davos –que no es refien de la situació financera d'un determinat estat–, i provocar una alça del preu de col·locació del deute exterior d'aquell estat o fer recular inversions. També poden insinuar que tancaran una fàbrica seva, que ocupa 10.000 o 20.000 treballadors, per portar-la a la Xina o a l'Índia. Tot això és imaginat, és clar. Déu em guardi de parlar malament de les multinacionals ja que, si poden condicionar un estat, a mi em podrien reduir al nivell de les formigues.

Qui mana a can Ribot, l'amo
o el porc? És una dita catalana. Sense voler comparar les multinacionals als porcs, qui mana al món? Els estats i els organismes internacionals, o les multinacionals? La pregunta és obligada. I segons sigui la resposta, hem de donar suport als de can Ribot.