Desclot
Llibertat condicionada
Hi ha un independentisme estès i estrany que condiciona. Condiciona la mateixa independència al model social que se'n podria derivar. És a dir, si el nou estat català és un estat on hi ha més prestacions socials, l'esforç haurà pagat la pena. Si no, millor no fer-lo. Si el nou estat és d'“esquerres”, benvingut. Si no, que es quedi al cove. Aquest independentisme condicional, de nova planta, explica les convulsions constituents que vivim. Cal definir amb pèls i senyals una constitució de l'estat català independent perquè molta gent abraci la causa. Això diuen i demanen. Però això no passa en cap altre lloc del món. No hi ha enlloc cap nació que vulgui convertir-se en estat i que condicioni la pretensió a les característiques del nou artefacte institucional. Ni
passa tampoc en els estats constituïts. S'atribueix a Antonio Cánovas del Castillo la sentència “és espanyol el qui no pot ser una altra cosa”. I malgrat això, els espanyols, els qui se'n senten, no renuncien a ser-ho
ni demanen l'agregació a França segons el color polític de qui governa o el model constitucional vigent.
Per això sobten tant declaracions com la que ahir
va fer Ada Colau: “Dins Barcelona en Comú hi ha independentistes, federalistes, altres que no consideren prioritari aquest debat i altres, com jo, que no sóc independentista, però que podem donar suport
o no al procés sobiranista en funció de qui el lideri.” Si Colau apliqués la mateixa fórmula
a Espanya, fa cinc segles que hauria deixat
de ser espanyola.