De set en set
Foc amic
En una novella de G.K. Chesterton, L'home que fou Dijous, el protagonista, detectiu de Scotland Yard, aconsegueix entrar en el comitè dirigent d'una conspiració anarquista, format per set membres, i el primer que descobreix és que n'hi ha cinc més com ell que treballen per la policia. La cèl·lula gihadista més o menys desarticulada a Sabadell devia ser alguna cosa així, amb tants infiltrats, espies, confidents, i els uns que s'ho miren de prop i els altres que ho supervisen de lluny. Faria gràcia si no fos que no eren lladres de bancs ni traficants d'influències, sinó trastocats que estaven fent oposicions a degollador. La rivalitat entre cossos policials no ve de nou, és un tema clàssic de la crònica negra, i fins i tot se'n fan acudits: Policía Nacional i Guardia Civil a Espanya, Police Nationale i Gendarmerie a França, Polizia di Stato i Carabinieri a Itàlia… Embrolles legislatives, conflictes jurisdiccionals, esperit de cos i ambicions particulars són el pa de cada dia. Els Mossos d'Esquadra també s'hi troben, i més que s'hi trobaran si es tracta que juguin a la primera divisió. La confluència de dos o més cossos en un mateix punt d'investigació no té res d'estrany; el que supera totes les previsions és que els polítics, en lloc de resoldre-ho discretament per no desmoralitzar encara més els ciutadans, en facin un tema de campanya. La coordinació entre policies no ha de dependre de l'eventual bona entesa entre sergents, sinó que l'han d'imposar des de dalt els responsables polítics. La tendència natural de totes les policies és que els governants no interfereixin en la seva feina, i la dels governants és fer-les servir de policia política; la virtut, com sempre en una democràcia sana, resideix en l'equilibri de poders i a saber quin és el paper de cadascú. I abans que res, ara mateix, a reconèixer que les nostres policies, totes, estan lluitant en primera línia contra elements aparentment dispersos però que, en una visió de conjunt, seria frívol no qualificar d'amenaça militar.