Reflexionant sobre Renfe

Avui és Santa Reflexió. Les consagracions s'apilen a Espanya. Un estat amb tan poca tradició democràtica ha acabat sacralitzant la legislació. No la intenció, la democràcia, sinó l'instrument, la llei. La qüestió és consagrar i venerar. Perquè a Espanya els valors sagrats sempre han servit per controlar les demandes humanes. En l'era i el món d'internet, per tant, es mantenen anacronismes tan absurds com el d'avui. No es poden fer enquestes, però ens n'arribaran, perquè a Andorra sí que se'n poden fer. O a Corea. I podrem saber fins a peu d'urna què diuen els sondejos. La llei espanyola, és clar, no s'aplica ni a Corea ni a Andorra. No es pot demanar implícitament el vot, però les ciutats són plenes de cartells que ho fan i la xarxa bull carregada de peticions implícites. La llei és sagrada, i la realitat va a la seva. De manera obstinada. Gràcies als déus, que no entenen de sacralitzacions excessives.

Però, malgrat tot això, si avui convé reflexionar, cal fer-ho. Coherents i conseqüents amb la llei. Si aquestes són unes eleccions municipals i s'hi decideixen les qüestions que més afecten la gent, la reflexió és fàcil i obligada. Una de les coses que més afecta i destarota les persones humils i treballadores és el transport. A Catalunya, el transport públic. Ahir una part essencial d'aquest transport va rebentar. El servidor informàtic que permet que els trens circulen i entren a les estacions es va penjar. D'un arbre. En l'era i el món d'internet passen aquestes coses. Potser perquè l'esforç públic es concentra més en l'observació escrupolosa de la llei que no en l'atenció a la realitat. Per enèsima vegada, desenes de milers d'usuaris de Renfe van patir la incompetència, la displicència i l'arrogància de Renfe i d'Adif. Milers d'hores perdudes, milers de nervis a la intempèrie. I una profunda i crònica impotència.

Les protestes, les concentracions,
les manifestacions contra el mal servei i el mal govern s'han encadenat durant els darrers anys a Catalunya. Debades. En un darrer gest de pretesa dignitat, el govern de José Montilla va obtenir del de José Luis Rodríguez Zapatero el traspàs del servei de Rodalies. O això es van creure. El somriure amb què el van rebre ha esdevingut ganyota. La peladilla era enverinada. En realitat, l'Estat no cedia res. Perquè el monopoli de les vies continua sent d'Adif i el dels trens, de Renfe, catenària inclosa. El govern de Zapatero es va comprometre a adjuntar una inversió amb la competència de 3.000 milions d'euros. No ho va fer. Quan Mariano Rajoy va ocupar el govern se'n va desentendre. A l'hora de la veritat, doncs, el govern català no és competent en res. No pot actuar sobre Adif, que és un monopoli de l'Estat, ni contra Renfe, que també. Sobre la promesa perpetrada, hauria de poder canviar d'operador, però la llei, sempre sagrada, no ho permet. I el govern de l'Estat no l'ha modificada. Com l'ha de modificar si, com diu el ministre Jorge Fernández Díaz, la Generalitat ni és lleial ni és fiable? Els serveis bàsics de l'Estat no es poden deixar en mans dels sediciosos. Així, continuen en mans dels incompetents.

Ahir el conseller Santi Vila va cridar a capítol el president d'Adif, Gonzalo Ferré Moltó, un home d'estat, que ocupava abans el càrrec de secretari general d'Infraestructures del Ministeri de Foment. Ferré Moltó devia tremolar amb la trucada de Vila. Potser encara no ha arribat a Barcelona. Sobretot, si va venir en tren. Ni el president d'Adif ni ningú pot garantir el funcionament del servei. Perquè ningú ha fet les inversions mínimes necessàries en Rodalies per garantir res. I perquè no poden controlar la pròpia insolvència. Però tant se val. Perquè tampoc han de donar explicacions a ningú fora del Ministeri. La competència és tabac rus. Per dignitat, la Generalitat l'hauria de tornar. Aquesta és la reflexió del sagrat dia d'avui. Les coses més pròximes i més petites no depenen dels ajuntaments ni de la Generalitat. Es perd tot –també la paciència– votant les opcions que volen que això continuï sent així.