Un país viu

Aquells que han tingut la temptació de liquidar el procés sobiranista apel·lant a la victòria municipal de l'eix “social” s'ho han de fer mirar. Podria ser que, per contra, l'anhel de canvi, la desinhibició democràtica que ha donat ales a opcions com la que representa Ada Colau, es decanti en les pròximes eleccions cap al trencament nacional. El trencament amb Espanya. El país –i el procés– és viu. Encara més. És viu a les Illes Balears, on el Partit Popular ha patit un càstig sever i necessari. I és viu, contra el pronòstic i la província, al País Valencià. Que també són país. El cas valencià enlluerna. Aquells que proclamaven, des de Catalunya i encara fa ben poc, que els valencians “es mereixen” el PP no n'encerten ni una. Els valencians “es mereixen” això que han votat ara. La devastació d'un règim que ha devastat el país. El progrés que ha de venir no és només social, també és nacional. Només cal mirar els resultats de Compromís. La força que lideren Mònica Oltra i Enric Morera ha trencat la barrera del so. El pròxim alcalde de València, per primera vegada des del 1707, es creu el seu país. Joan Ribó té clar on viu i què parla. Compromís, a més, s'ha convertit en la tercera força política i ha estat reconegut i votat en ciutats castellanoparlants. Vejats miracle! Sant Vicent pot tornar a casa. Se'n va anar, amb raó, espolsant-se les espardenyes. I el tio Canya. Potser des de Catalunya tot això no es valora com cal. Mal fet. Hi ha país. De Salses a Guardamar. I mar enllà.