Tot esperant Godot

Per a qualsevol interessat en la vida política, els resultats electorals del diumenge passat ens aboquen a un escenari tan desconegut com apassionant. Ressonen moments de canvi i cadascú tria el seu referent: la Solidaritat Catalana de 1906; la revolta municipalista i d'esquerres de 1931; fins i tot l'ascens tranquil del PSOE al poder, l'any 1982. Si el mateix senyor Aznar va gosar parlar de Segunda Transición per exposar el que significaria l'entrada de la dreta al poder, l'any 1996, la magnitud de la Tercera s'albira incomparable. Som en un escenari on la doble revolta d'esquerres i sobiranista tants anys anunciada comença a prendre forma.

L'efecte de Podem certament ens parla d'una àmplia voluntat regeneradora de base popular i de la impossibilitat per part de l'estatus quo d'amagar la destrossa social d'aquests darrers anys sota el discurs del creixement econòmic. O aquesta recuperació ha arribat massa tard o el malestar social ha estat massa profund i durador. Més a prop, els resultats de Barcelona posen en evidència la voluntat d'una part important de la població de trencar amb els partits al poder. De buscar alternatives. D'apostar per mesures radicals o contraintuïtives (salaris màxims de 2.200 euros per a polítics al càrrec, rotacions forçades en les cares visibles dels partits). Són temps de lideratges exemplificadors. Molt probablement renyits amb l'evidència de la gestió més elemental, probablement efímers i forçadament rotatoris, però certament exemplificadors. Inventem, doncs. Oberts a la novetat i amb bona predisposició. Tots plegats n'aprendrem força. Aquí un primer error que s'albira: substituir el PP com a adversari polític del sobiranisme per Podem. Ni la visió de l'Estat; ni la voluntat sincera de regeneració; ni el plantejament sobre el dret a decidir i els límits de la democràcia són els mateixos ens uns i altres. La possibilitat de pensar en canviar d'interlocutors i començar de bell nou el diàleg com a mínim ja és una realitat.

I així arribem a l'altre titular de les passades eleccions, el que ens parla d'aquest nou sobiranisme plural i del paper de CiU en el procés. El problema que CiU tota sola haurà de resoldre és el de ressituar les expectatives. El mateix president Mas posava l'èxit electoral en el doble objectiu de guanyar a Catalunya i mantenir l'alcaldia de Barcelona. El primer objectiu s'ha assolit amb un desgast raonable. Pel que fa al segon, el truc de vincular el procés sobiranista, amb el 27-S i amb els resultats de Trias ha fet més mal que bé als partidaris del procés. Recordem novament que a Catalunya, amb una participació més gran que fa quatre anys, l'increment de vots sobiranistes es de més 300.000, que s'incrementa el seu pes en les diputacions i que en la xifra anterior no s'inclouen els partidaris d'un replantejament profund de les relacions entre Catalunya i Espanya no inclosos en l'entramat ERC-CiU-CUP. La senyora Colau, sense anar més lluny.

El missatge profund per al sobiranisme és que ha arribat l'hora dels grans moviments. Podem ha sabut construir aquesta base transversal. La CUP i ICV, liderant o confluint-hi, també. Com succeeix als estats en aquest món globalitzat nostre, el que es perd en sobirania, en capacitat de control directe sobre la pròpia agenda política, es guanya en influència, en capacitat de transformar la realitat. Ara arriba el torn a ERC i CiU, i es miri per on es miri la referència d'aquestes dues formacions només pot ser la de la centrista Solidaritat Catalana. Es pot dir el partit del president o com es vulgui. Poca sigla de partit enmig i sí unes poques idees clares. Són faves comptades.