Opinió

opinió

Mia Barneda i la ‘Història de Girona'

Era l'any 1989 i ens proposàvem encarar el projecte d'edició d'una història de Girona. Ho fèiem convençuts de la profunda tradició historiogràfica gironina, però també des de l'evidència que ens mancava una visió de conjunt. La proposta era presentar una anàlisi global de la història de la ciutat, a partir de l'elaboració de síntesis interpretatives que integressin la bibliografia existent i que aportessin, en la mesura possible, conclusions de les recerques que estaven en curs. En aquest sentit, enteníem el procés de síntesi històrica de la mateixa manera que l'havia entès Jaume Vicens Vives uns anys abans: “Síntesi no equival a visió ràpida i esquemàtica, sinó a estudi detallat en el qual es posen en relleu les principals facetes de l'evolució històrica d'un poble.”

Va ser molt important, en aquells moments, pensar que a Girona hi havia una entitat amb ganes de fer coses, d'implicar-se, des de molts punts de vista: era l'ADAC. En exposar la idea al president de l'ADAC d'aleshores, Josep Maria Barneda, en Mia, s'obria una finestra i la possibilitat de fer realitat el projecte. En tot cas, però, allà començaven les dificultats. Calia engrescar molta gent, i fer-ho apel·lant a l'esperit de la primera transició democràtica, aquella que reclamava la participació altruista de la ciutadania per omplir molts buits deixats per la dictadura.

Evidentment, no es podia desenvolupar el projecte de cop. Era necessari anar pas a pas. La fórmula dels fascicles podia ser una bona idea. Tot plegat era complicat, però en Mia Barneda hi creia enormement. Sens dubte, en Mia va esdevenir un pilar imprescindible. Ell era capaç de barrejar realisme –per la situació econòmica de l'entitat– i fe, per la importància del projecte. A principi de l'any 1991 veia la llum el primer fascicle de la Història de Girona, i en Mia afirmava a El Punt que l'ADAC incorporava la Història de Girona en la seva voluntat de constituir-se com a tribuna d'opinió: “La Història de Girona vol oferir una sèrie de coneixements sobre Girona, perquè a partir d'aquí s'obri un debat ciutadà. El progrés d'un país passa pel coneixement de la pròpia història.”

En Mia interpretava absolutament el projecte i això era fonamental perquè el camí havia de ser molt llarg, però com deia Kavafis: “Has de pregar que el camí sigui llarg, ple d'aventures, ple de coneixences. Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca. I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet, sabràs el que volen dir les Ítaques.” I tots ens vam fer més savis. I jo, personalment, vaig descobrir un tresor: la sincera amistat amb en Mia Barneda, amb qui després de més d'un quart de segle tinc la sort d'haver cultivat aquella amistat, fins al punt de considerar en Mia com un patrimoni vital i insubstituïble de la meva vida.

[L'ADAC farà demà un reconeixement a la trajectòria de Josep Maria Barneda, dins l'acte de lliurament del premi a la normalització lingüística i cultural, a l'Auditori Irla de Girona (20 h).]



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.