Triomfs i derrotes
Ara és l'hora de la mentalitat d'estat, cal abandonar lluites de campanar
Victòria del sobiranisme, dels qui aspiren a una Catalunya lliure, més justa, rica i solidària amb els més febles, dins la UE. Cal tenir present que l'independentisme és transversal, a tots els partits n'hi ha, fins i tot en el nucli més proper d'Ada Colau. Ella, per cert, votà sí-sí el 9-N. La derrota de l'unionisme és més evident per l'enfonsament del PP i l'afebliment del PSC malgrat aguantar en zona urbana i metropolitana.
Tots els que van contra la llengua i la cultura catalanes han estat derrotats, l'anticatalanisme fa perdre vots. Evident a les Illes i el País Valencià. Ciudadanos no enganya a Catalunya, no són alternativa al PP, en el món democràtic no s'accepta els qui neguen el vot als altres, els qui no reneguen del franquisme, els qui són potencials genocides de la llengua del propi país.
Les disputes entre sobiranistes mostren la baixa volada d'alguns. Si no se sumen tots a la mateixa causa, aquesta s'afebleix. Més enllà de disputes locals ara convé la mentalitat d'estat, cal abandonar lluites de campanar i de partidisme sectari.
ICV-EUiA està en un núvol pel resultat de Barcelona; obviant la vaporosa dignitat d'aquests darrers mesos d'ICV, sola no avança. A l'assignatura d'història de Catalunya, els alumnes de 4t, darrer curs, em pregunten per què sempre sembla que parlin des de l'arrogància. UDC és un partit de patriotes, junt amb ERC, el més antic de Catalunya; el camí a seguir l'ha de fer des del propi partit, com ara ha començat, en afirmació. Qui no s'hi sumi, cas possible d'en Duran, que sigui ell qui marxi. Per cert, una llàstima que un polític valent com ell, malgrat no coincidir-hi en l'aspecte polític, temi la voluntat majoritària dels catalans o del seu propi partit.
El Cercle d'Economia fa comèdia dient que ara és l'oportunitat de fer polítiques realistes econòmiques. Fins ahir mateix ha estat altaveu del buit discurs dels pretesos èxits de la política econòmica del PP. I si vol realisme que demani al poder de l'Estat, on tenen molts amics, urnes i diners per a Catalunya.
La CUP és un partit que treballa des de la base, des de l'alternativa política, social i cultural. Sense suports externs afegits com els nous moviments socials espanyols inflats per l'Estat, la premsa, les ràdios i les televisions madrilenyes, i alguna de catalan, per perjudicar el nacionalisme català, cas de Podemos i Ciudadanos. Una CUP pencaire que comença a recollir fruits.
Colau, si vol governar construint, haurà de pactar. No és un Ajuntament fort de moment. Com a alcaldessa de Barcelona, la capital de Catalunya, ha de frenar les expressions de ressentiment, llenguatge demagog i populisme tipus Pich i Pon. S'ha d'assessorar, ha de ser conscient del que sap. La capital de Catalunya tiba del país però també rep energia. Pot prescindir de fer l'equipament d'esquí a la Zona Franca, però ha de continuar donant il·lusió i esperança al Pirineu català. La possibilitat d'uns Jocs Olímpics d'Hivern al Pirineu podria suposar el que les Olimpíades del 92 van ser per a Barcelona. Colau avui és un referent i de Catalunya, no es pot limitar a ser l'alcaldessa de la gent dels barris, ha de ser cosmopolita i de mirada àmplia, que fugi com un gat de l'aigua de la politiqueria de partit petit provincià i espanyol. El regeneracionisme és de finals del XIX.
Barretada a les dues monges, Caram i Forcades, que van mantenir tremp, hàbit i figura. Els demano que segueixin: elles amb el seu missatge social són garantia que la independència de Catalunya té uns avals de justícia i honestedat.
Els líders de CDC i ERC han de marxar, agafats de la mà, sense trampes ni suspicàcies, pel camí que ens dugui a un fet històric sense precedents: poder votar democràticament la independència. Que no es preocupin Mas o Junqueras, CDC o ERC; si som lliures, un i altre acabaran sent presidents de la República Catalana. Un Estat amatent a la seva gent, més ric, més culte, més modern, més just, més solidari amb els qui més ho necessitin.
