La revolució municipal
He escrit més d'una vegada, i ho mantinc, que des de 1979 és en els municipis on s'han produït els canvis més rellevants i més tangibles. La revolució municipal ha transformat la fesomia dels pobles i les ciutats, que han passat d'un estat d'indigència col·lectiva i de desolació comunitària a un nivell de prestacions, equipaments i serveis que mai no ens hauríem pogut imaginar.
He insistit, també més d'una vegada, que entrebancats en la història de la transició i en una visió de la política de passadissos, feta des de dalt, els historiadors no havien fet justícia a aquesta pulsió de canvi que ha penetrat, de manera molt generalitzada, en la variada geografia municipal. Només cal anar a les grans obres de síntesi de la nostra història contemporània per detectar un buit enorme a l'hora d'analitzar els canvis des de baix, segurament molt més sòlids i de més durada que els canvis fets i orientats des de dalt.
No cal dir que aquesta afirmació general reclama alguns matisos, i exigeix aïllar les excepcions i fixar el ritme i la cronologia dels canvis, perquè no s'estenen de forma homogènia al llarg dels 36 anys de recorregut des de les eleccions de 1979 fins a les de 2015.
Confesso que he contemplat aquestes darreres eleccions municipals sense cap nostàlgia, amb una enorme tranquil·litat i el punt just de distància i fredor per mirar-me-les amb atenció i interès, però sense cap trasbals.
De la campanya vull subratllar la meva impressió que els partits i les candidatures, en general, han fet poca reflexió i anàlisi, han definit poc objectius i programes i m'han mancat discursos d'ambició municipal per engrescar la ciutadania. Els models de ciutat o pobles s'han simplificat, just quan la nova dinàmica social i econòmica ens presentava un panorama de major complexitat.
En aquest sentit, l'intent d'arrossegar les municipals cap a un caràcter de primera volta d'unes eleccions plebiscitàries ha fracassat directament. Ara, tothom fa càlculs i dibuixa majories o minories des de l'eix nacional, però la veritat és que aquesta qüestió transcendent ha quedat eclipsada per la veritable naturalesa de les eleccions locals, en les quals el que es juga, i es jugarà sempre, és la combinació justa entre la distància curta, la immediatesa, la quotidianitat i l'encaix, en una perspectiva més àmplia, de projectes que depassen el marc estricte de la vida municipal.
Hi ha hagut un corrent de fons molt potent, que ha vehiculat un malestar consistent contra les inèrcies, l'acomodació, la resistència al canvi, els abusos i la corrupció, i a favor de noves polítiques més explícitament vinculades al discurs de la igualtat, la justícia i la cohesió social. De fet, és com si a darrera hora s'haguessin descobert les entranyes de la crisi, el rostre real i palpable del sofriment i les desigualtats. Finalment, l'abisme entre rics i pobres ha arribat a les estadístiques que certifiquen aquesta diabòlica conseqüència de la crisi i han començat a sentir-se veus acreditades alertant del risc de fractura social. En realitat, les polítiques municipals, en molts casos, han fet d'amortidor d'aquesta crisi, que hauria adquirit uns tons molt més dramàtics si no haguessin existit polítiques actives i compromeses en el món municipal, en aquesta direcció.
Però, naturalment, la realitat era desbordant i les energies del malestar havien de sortir per un costat o altre. Per això, crec sincerament que la resistència al canvi ha propiciat el canvi. La reiteració de velles polítiques, de vells esquemes, de velles fórmules ha esdevingut obsoleta, com ho han estat els discursos buits i retòrics d'alguna de les velles esquerres, en un exercici insensat de distància entre les paraules i els fets.
Els partits tradicionals, de dretes i esquerres, que patrimonialitzaven la política cada cop més lluny de la realitat, s'han quedat amb les mans mig buides. Pugen els partidaris d'un nou canvi, de noves maneres, d'una política menys encotillada; plantegen dubtes i temors, és clar, però no pas més dels que despertaven les velles esquerres l'any 1979. Ha arribat l'hora de governar i de fer el contrast amb la realitat de cada dia.
