Perspectives econòmiques

A l'hora d'analitzar l'impacte d'uns resultats electorals, convé fer-ho des de la perspectiva dels mercats i de la seva valoració. Fixem-nos, doncs, en la reacció que han provocat les urnes en un model bipartidista que permetia l'alternança a Espanya de governs del PP i el PSOE. I el primer que ens cridarà l'atenció és que l'endemà de l'escrutini l'Ibex 35 va experimentar una davallada del 2% a causa, segons els observadors de la privilegiada torre de guaita de la City de Londres, de la confusió, la fragmentació i les imprevisibles conseqüències que, eventualment es puguin derivar dels resultats. I la primera constatació és que ja no tenim dos aspirants a rei, sinó quatre possibles kingmakers. De fet, la suma de Podem i els socialistes permetrà formar govern en una sèrie d'autonomies on ara governa el PP i, si s'abstenen de fer-ho, serà perquè tenen la vista posada en les properes eleccions generals que s'han de convocar abans de final d'any. No sembla, per tant, que els pugui interessar aliar-se ara amb els qui hauran de ser els seus rivals en el soi-disant espai de l'esquerra. Tot això amb una clara impossibilitat de reacció d'un govern que continua presumint d'una recuperació econòmica que la gent no té la percepció que arribi a les seves butxaques, amb un nivell de poder adquisitiu que encara no ha recuperat els nivells que tenia abans de la crisi i que s'acaba d'anunciar que té com a marge de creixement un trist 0,9% que no dóna marge ni per mantenir els mínims actuals de prestacions i cobertures d'un estat del benestar que es va retallant previsiblement per un període de dos anys més.

Ara tocarà, doncs, un joc de coalicions en el qual el PP perdi bous i esquelles com a mínim a Castella-la Manxa, València, Extremadura (amb la defenestració del president Monago, bomber de professió i també per les seves idees). En conjunt, el govern de Rajoy (cada vegada més impassible i confiant en el pas del temps com a únic remei) ha obtingut només un 27% dels vots en lloc del 38% que va obtenir el 2011. I entre Carmona i Carmena podem desbancar Esperanza Aguirre (amb el seu multimilionari sou de cercatalents de Seeliger y Conde, de Barcelona) després de 24 anys de controls de la capital de tan pèssima evolució amb l'alcaldessa Ana Botella, la dona d'Aznar, que tenia fa pocs dies la família àvida de negocis al Gran Premi de Mònaco en companyia de Briatore, un delinqüent repatriat a Itàlia gràcies a una amnistia per relleu del papa de torn. Els negocis de la casta queden, doncs, previsiblement limitats a uns eventuals pactes de Ciutadans amb el PP. Però, tot i que els resultats no marquin una evolució no es pot ignorar el que significa la ruptura del model bipartidista.

Ara fa tres anys, The Economist va publicar un article amb el títol “El pacient espanyol” en què feia referencia al tractament del malalt amb algun alleujament de curta durada que no impedia pensar en cures intensives, recaigudes o contagi a altres països, a part de la possible necessitat d'un rescat. Després, amb la rebaixa del preu del petroli, un estalvi que representava un 1% del PIB, semblava que les coses podien convertir-se en una autèntica recuperació. Però els ciutadans van optar per guardar-se a la butxaca la diferència i no per augmentar el consum i la despesa. Ja Henry Ford va optar per fabricar automòbils per a uns obrers més ben pagats que se'n poguessin comprar un. O bé ara, la primera empresa mundial de comerç minorista ha donat l'exemple d'apujar els salaris a fi d'invertir la tendència. I mentrestant a escala global la demanda no s'estimula i acumulem molts anys d'estancament. Fa tremolar que el canal de Panamà perdi trànsit perquè potser via Sacyr acabarem pagant les pèrdues dels rics. Igual com en sentir que Petrobras té greus problemes, ens fa por que els jaciments conjunts amb Repsol ens acabin costant diners dels contribuents. A l'Airbus el govern del PP no ha aconseguit mantenir-hi de conseller Josep Piqué i vés a saber si a la seva empresa OHL (Villar Mir), que tenia un delinqüent de gestor de les operacions de Mèxic o el tren la Meca-Medina no ens costarà res als contribuents. En plena confusió, Cameron planteja el Brexit, és a dir, un referèndum sobre la pertinença a la UE i la City de Londres té opinions dividides entre banquers i fons d'inversions. I per si fos poc, esclata la corrupció de la FIFA. En fi, tot un panorama que resulta desolador i sinistre. Amb Espanya com a quart país amb l'electricitat més cara del món industrialitzat. Un país que, segons l'OCD no pot recuperar-se per culpa de les desigualtats socials. Bé, vaja, un país que tot ell és una immensa FIFA d'estil Blatter.