Mas i Colau

No m'agrada, el president Artur Mas, quan proporciona a un diari aquest titular: “Em preocupa el futur de Barcelona amb Ada Colau.” M'agrada, el president Artur Mas, quan els demana als empresaris que ara que s'albira l'horitzó de la recuperació econòmica a l'hora de fer caixa es recordin de repartir la riquesa entre els desfavorits. M'és indiferent, el president Artur Mas, quan no controla el rictus en plena xiulada contra l'himne espanyol i deixa que tots plegats interpretem que en realitat reia per sota el nas.

No m'agrada, Ada Colau, quan reclama públicament a Mas que pagui el deute de la Generalitat amb l'Ajuntament de Barcelona, perquè és una manera innecessària de començar amb mal peu. M'agrada, Ada Colau, quan es posa la samarreta i baixa a donar suport als treballadors explotats per una multinacional, perquè enlloc està escrit que una alcaldessa electa hagi de perdre el contacte amb el carrer. M'és indiferent, Ada Colau, quan s'afanya a renovar el contracte per a l'organització del Mobile World Congress a Barcelona, perquè de moment no cal esparracar cap baralla i ja hi haurà temps de renegociar les condicions destinades a aconseguir que aquesta cita tan subvencionada beneficiï més el conjunt de la ciutadania.

No m'agradaria que el to d'aquestes declaracions públiques marqués a partir d'ara la relació institucional entre la Generalitat i l'Ajuntament de la capital de Catalunya, cap dels dos càrrecs que les encapçalen es pot permetre un perfil baix. M'agradaria que Mas pogués culminar el seu projecte sobiranista sense més amenaces espanyoles i que Colau pogués demostrar que sap governar sense patir tampoc les pressions esmolades que el sistema establert ja ha començat a aplicar en contra seu. I em seria indiferent que al final la cúpula de la guàrdia urbana barcelonina complís la seva amenaça de dimissió –per cert, saludada amb irresponsable comprensió pel conseller de l'Interior, Ramon Espadaler– perquè segur que entre l'àmplia plantilla hi ha agents més motivats que mereixerien un ascens.