Opinió

LA GALERIA

Ens anem quedant sols

El rovell de l'ou, allà on va néixer la colla i la tertúlia, va ser fa uns vint anys al Cafè-Cafè d'en Pere Prat al carrer Girona, de Figueres. Allà hi exercia l'Eduard Bartolí, que era l'ànima de tot plegat, però només érem quatre o cinc i hi cabíem bé, a casa d'en Pere. A poc a poc el cercle s'anà fent gran, anava venint més gent i aviat la petita barra i els quatre o cinc tamborets no van ser suficients. I així vam canviar de cafè, vam anar a la Rambla i seguíem trobant-nos cada dia, de dilluns a divendres, a quarts de set de la tarda. Per major comoditat i set cèntims menys del tallat, però, la tertúlia canvià de seu i vam anar a un altre cafè, cèntric també com els dos anteriors. Ja érem quasi una dotzena i cada dia ens hi trobàvem per parlar de coses humanes i divines però, sobretot, per arreglar Figueres a fons –ja m'entenen.

La colla vam començar a fer alguns àpats i viatges. Per alt enllà recordo genials dinars a diferents indrets de l'Empordà i la Garrotxa, després ens vam estendre cap a Ceret, Cotlliure i força més enllà: la Camarga i la Provença, Albi i Rocamadour, més tard va venir Florència i la Toscana, Roma, Nàpols, Pompeia, la costa Amalfitana, etcètera. Naturalment, hi venien les respectives senyores que també es van fer molt amigues. Una meravella, però els records es van empal·lidint com la boira al baterell del sol. El temps ha anat passant i vet aquí que alguns de la colla ens han anat deixant: en Josep Carbó, l'home ponderat i savi; l'Esteve Vilanova, que ens alegrava les sortides amb el seu bon tarannà i gavadal d'acudits; l'Eduard Fèlix, el sentit comú fet persona i a qui li interessava tot. I ara últimament, només fa tres setmanes, el gran Joan Amiel, que no fallava mai, que sempre presentava el mateix il·lustrat humor punyent i una amistat a prova de foc. En aquesta tarda humida i plujosa que avui em reté tancat a casa, els he enyorat intensament a tots i els he volgut dedicar un record que goso fer públic en aquest paper. Uns anys abans de la nostra era (i continua sent veritat), Ciceró va escriure que la vida no és res sense amics. I com que el tal Ciceró és un dels autors que més esplendor han donat a la llengua llatina, i com que la llengua llatina és la mare de la nostra (un del PP em va dir que era el castellà, ai!), em permetré escriure-ho en original: Sine amicitia vita esse nullam. I excusin la protèrvia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia