Caputxeta catalana i el PP

L'endemà de la independència proposo rebatejar la plaça de Catalunya de Barcelona com a plaça del PP. I ho dic seriosament. La dreta espanyola és l'únic factor realment efectiu a l'hora d'arrenglerar les forces polítiques i socials del país en un projecte comú. La prova és la facilitat amb què partits polítics molt diversos han estat capaços de desallotjar Xavier Garcia Albiol de l'alcaldia de Badalona i, per contra, les enormes dificultats que troba l'alternança en una ciutat com Sabadell, on és possible que el PSC –enfangat greument en la corrupció de l'època Bustos– mantingui l'alcaldia amb només cinc regidors. La diferència fonamental no són les estructures socials de les dues ciutats, que són molt similars, sinó contra qui es pacta. El PP és la bruixa i l'home del sac. Què poden fer la Caputxeta i els tres porquets, si no unir-se contra el llop? El PP té la capacitat de concentrar i organitzar la majoria de la societat catalana perquè enllaça directament amb la tradició franquista. La dreta hispànica –política, social, mediàtica o el que sigui– té com a element identitari la negació radical del pacte amb els catalans. La Guerra Civil no s'explica sense això. De fet, un dels actius principals en el combat ideològic de la dreta –es digui CEDA o PP, tant se val– és l'acusació contra l'esquerra de manca de fermesa en la qüestió catalana.

Les bases socials del PP són catalanòfobes per essència i per tradició, de la mateixa manera que són militaristes i clericals. No és una dreta assimilable a les famílies democratacristianes o liberals europees, que provenen d'itineraris democràtics, sinó que enllaça amb els moviments totalitaris dels anys trenta. A Espanya, la Fundació Francisco Franco no només és legal, sinó que els donatius desgraven en la declaració de la renda.