Atracció fatal

Els que tenim una certa edat i fem memòria dels recitals de Lluís Llach, ben segur que recordem quan cantava La gallineta, i en el moment que deia “visca la revolució”, el públic, pràcticament amb una unanimitat mil·limètrica, aplaudia amb força. Quan contemplava aquest fet sempre pensava: “I per què aplaudeixen? Quina revolució volen?” Perquè en política, com en economia, les generalitats són bones per al consens, però inviables en la concreció dels fets.

Ara mateix, hi ha una atracció per tot allò que és bolivarià, i en aquest país hem importat amb força molts dels tics d'aquella banda; d'ell és l'estètica, els gestos, el vocabulari, la retòrica i fins i tot el sistema d'organització. Segurament, a molts els fascina aquesta nova manera de fer política. A mi personalment m'agrada molt més, com deia el poeta, mirar nord enllà. La reunió que ha tingut la cúpula de Podem amb l'FMI em recorda molt la que hi va mantenir al seu dia el candidat a la presidència del Brasil, Luiz Inácio Lula da Silva, quan tot feia preveure el seu èxit electoral. Després d'una campanya molt dura contra l'FMI i contra l'endeutament, i amb promeses de no pagar-li, Lula va voler tranquil·litzar l'organisme i els mercats donant-los garantia que seguirien amb els compromisos de país i no amb les proclames electorals. Segurament, l'evidència empírica més clara del mal que poden fer les males polítiques i el populisme la podem veure amb la deriva econòmica i democràtica de Veneçuela i també amb el peronisme. De moment, aquí l'oratòria de la nova política és molt més semblant a la dels descamisats del peronisme que no pas a la bel·ligerant veneçolana, però els resultats de tots dos són ben nefastos.

Llegir com Bloomberg, un dels diaris econòmics més importants internacionalment, titula “Ada Colau diu als turistes «marxeu»” em fa pensar que s'inicia un camí molt perillós, especialment perquè a la capital catalana la despesa per viatger ha crescut un 30% en els darrers tres anys i s'ha situat com la tercera ciutat després de Londres i París. Segons el Global destination cities index, de Master Card, el turisme internacional deixa a Barcelona 12.460 milions d'euros; a Londres, 18.183 milions; a París, 14.935 milions, i a Madrid, 6.766 milions. També l'informe que acaba de fer el think tank de l'Stanford Institute sobre Barcelona no és gens favorable. Davant d'aquests tocs d'atenció, uns quants poden reaccionar a l'estil de Cristina Kirchner, atacant el missatger, però el més assenyat seria que comportés una profunda reflexió.

Un altre efecte d'aquestes eleccions municipals ha estat l'espectacular, però esperat, esfondrament del Partit Popular. Tants anys de política anticatalana, per fi, li han passat factura. Malgrat això, la líder catalana, Alícia Sánchez-Camacho, aquesta setmana demanava als empresaris catalans que pressionessin el president Mas perquè no convoqui eleccions el 27-S, per la inestabilitat que generarà. És cert que aquestes eleccions han aportat un alt plus d'inestabilitat i han evidenciat que la nova i la vella manera de fer política són el mateix a l'hora de reunir-se per repartir-se espais de poder. Un fet que no m'ha sorprès gens. Però les paraules de la líder del PP em semblen una intromissió impresentable en una democràcia, i a més denoten que té un concepte molt baix de l'empresariat, perquè estic segur que la gran majoria són demòcrates i accepten les iniciatives que prengui el president. També aquesta manera de voler fer política dels populars s'assembla molt a la de certs països sud-americans en el passat.

Per què tenim tanta atracció fatal pel passat i pel que fracassa i no mirem nord enllà? El populisme és un virus tan atractiu com destructiu.