Disparar des de Twitter

La victòria –incontestable– del Barça a la final de la Champions ha disparat l'eufòria alegrement habitual. La dels socis que van acompanyar l'equip a Berlín, la dels impacients que es van concentrar a Canaletes quan Neymar encara no havia marcat el tercer gol, la dels seguidors que ahir van acompanyar els jugadors i van omplir fins a la bandera obligada el Camp Nou... Centenars de milers de persones, milions arreu del món, van fer el triomf seu i van rebentar de felicitat. Les xarxes socials van embogir amb el resultat. I els discrepants van emmudir. No tots els discrepants, però. N'hi ha uns quants, pocs, que van amollar la bilis negra reincident. La gradació de l'insult es pot consultar en qualsevol dels mitjans que n'alcen acta sistemàtica. Des de l'“hijos de puta” de costum fins al “viva España” de rigor. L'exabrupte dels cretins s'ha de suportar com a constatació de ràbia i d'impotència. No guanya una Champions qui vol sinó qui pot. Però no només hi ha cretinisme. La teranyina social alterada també ha inclòs amenaces de mort. “Quiero matar un puto catalán” no és només un insult. És una disposició. Perillosa segons qui en sigui l'autor. I evitable. Només caldria que la fiscalia i l'artefacte policial que en depèn hi posessin el mateix zel que exhibeixen quan els amenaçats són dirigents del PP. No hi ha cap constatació de la localització o la detenció d'algun homicida verbal anticatalà. La reincidència ho confirma amargament. Disparen des de Twitter perquè se saben impunes.