Una por veneçolana
L'eclosió d'una esquerra d'estètica i plantejaments rupturistes, i la seva traducció progressiva d'assalt a les institucions, susciten cert neguit entre els grups dirigents hispànics. La reacció d'Esperanza Aguirre, tractant de bastir un cinturó sanitari a Manuela Carmena, la incomoditat poc dissimulada dels poders empresarials catalans davant l'Ada Colau, o una recent manifestació anti-Podemos d'alguns supervivents del búnquer franquista denoten un nerviosisme més enllà dels grups dirigents que s'estén per sectors relativament benestants. Tenint en compte les comparacions emprades, les declaracions d'alguns dirigents polítics, les frases lapidàries dins les tertúlies, els eslògans reiteratius de determinats columnistes, estaríem davant una onada de por veneçolana, segons la qual, no sense dosis de manipulació, podríem experimentar un contagi polític respecte a la República Bolivariana.
Les comparacions, en política i en història, les carrega el diable. La nostra realitat i la del país caribeny tenen pocs elements comuns, malgrat que hem experimentat situacions semblants. Contràriament a la creença general, Veneçuela té una trajectòria democràtica més àmplia i perllongada que l'espanyola, i hi comparteix certs elements com ara l'existència d'unes elits extractives i insensibles. Tanmateix, el gir copernicà experimentat arran de l'elecció d'Hugo Chávez el 1999 està estretament relacionat amb el que s'esdevingué anys abans, el conegut com el “Caracazo”, entre febrer i març de 1989, equiparable en rerefons i dimensió als fets de la plaça de Tiananmen.
El Chavisme, la revolució bolivariana, i la influència i emulació produïda a altres països llatinoamericans són, en certa mesura, el fill no desitjat del Caracazo. Aquest és el nom amb què es coneix la revolta popular a Caracas arran de l'aplicació d'un paquet de mesures econòmiques exigides pel FMI semblants a les d'austeritat dictades per la troica contra països del sud d'Europa. Aquelles protestes, amb saquejos i violència, van implicar una invasió per part dels habitants dels degradats suburbis que envolten la capital veneçolana, que en un primer moment van aterrir les classes mitjanes urbanes, i que van ser reprimides amb gran virulència fins al punt de comportar entre 276 morts, segons xifres oficials, i unes dues mil que apunten algunes fonts.
Anys després, el ressentiment dels habitants dels barris i el sadisme econòmic de les polítiques derivades del Consens de Washington, juntament amb el lideratge carismàtic d'Hugo Chávez, van permetre que aquest accedís al poder mitjançant unes eleccions democràtiques. A partir d'aquí, i arran de diversos errors de les elits dirigents o potències estrangeres (entre les quals, Espanya) com el fracassat intent de cop d'estat de 2002, la miopia política dels grups benestants i l'enquadrament dels habitants dels barris en el moviment bolivarià va aprofundir la profunda rasa que divideix avui Veneçuela. Chávez fou capaç de canalitzar la ira popular i de traduir (relativament) en fets la voluntat d'emancipar-se de les polítiques neoliberals imposades pels organismes financers internacionals mitjançant una acció política on combina gestos simbòlics amb mesures pràctiques la voluntat de compensar carències socials, sanitàries i educatives. Així, tractà de refundar el país (la revolució bolivariana) on s'assumeix un discurs (no tant unes pràctiques) antiglobalització, de repartiment de recursos, igualitarista i agressiu respecte a les velles elits. El resultat: una nova manera d'entendre la política, i un país tan dividit com en el passat, amb la diferència que ara els exclosos ja no resten invisibles ni callats.
En certa mesura, les polítiques socials i econòmiques del PP podrien considerar-se un “caracazo a càmera lenta”. La reforma laboral, les retallades, els desnonaments, l'empobriment de milions de persones han fet disparar la taxa de suïcidis. Sense estadístiques oficials, es registren una cinquantena de morts relacionades amb els desnonaments, i segons l'Institut de Medicina Legal, aquestes s'haurien incrementat en un 60% a Catalunya. A tot això cal afegir la política repressiva del PP, amb les lleis mordassa, persecució sindical i silenciament de la dissidència, amanits per una prepotència discursiva. Això ha engendrat una voluntat de revenja social per part dels perdedors d'aquesta crisi. Aguirre ho sap, i així ho expressa. Veneçuela i Espanya són realitats allunyades. Tanmateix, el ressentiment acumulat és un fantasma que a molts no els deixa dormir. En certa mesura, són espectres que amb les seves polítiques han invocat.