La vella política
La història no es repeteix, però ajuda a entendre el que passa. Així, recordar la crisi de la Primera Restauració –la Restauració canovista– pot servir per captar el sentit profund dels fets que estem vivint. Situem-nos l'any 1912. Consumats l'ostracisme d'Antoni Maura i l'assassinat de José Canalejas, s'inicià una etapa d'escissions i dissolució dels dos grans partits de govern: conservadors i liberals. Els conservadors es dividiren en mauristes i “idóneos” (seguidors de Dato), mentre que dels liberals de Romanones se separaren el demòcrates de García-Prieto i els partidaris de Santiago Alba. Els partits de govern es convertiren, doncs, en unes clienteles personals molt reduïdes. Va ser l'apoteosi del “fulanisme” a la política espanyola, denunciat per Miguel de Unamuno. Per altra banda, al marge del règim, a més dels republicans agrupats al Partit Radical, dels socialistes i dels regionalistes, va aparèixer un nou partit “reformista”, encapçalat per Melquíades Álvarez i vertebrat per una activa minoria intel·lectual d'esquerres.
Aquesta fragmentació de partits no permetia la formació de governs homogenis i estables. Era impossible governar en aquelles condicions, encara que ho van intentar governs de salvació nacional integrats per una concentració de notables, entre ells Francesc Cambó. El resultat va ser un absolut descrèdit parlamentari, així com l'esclat d'una forta agitació social, molt especialment a conseqüència de la crisi econòmica posterior a la guerra europea. En aquesta situació, va haver-hi dos intents de redreçar-la. Una de dretes –l'Assemblea de Parlamentaris–, que va intentar forçar extraconstitucionalment una reforma constitucional; i una altra d'esquerres –una vaga general essencialment política–, que va pretendre imposar certes reformes per la via coactiva. Tots dos intents van fracassar, fet que revela les dificultats d'assaltar l'Estat per la força quan l'Estat té voluntat de resistència. Però també revela la incapacitat de renovació del sistema, així com la impossibilitat de governar amb els instruments operatius de la “vella política”.
Cent anys després, les diferències entre l'Espanya de llavors i la d'avui són enormes; però hi ha fortes similituds pel que fa a la situació política. Després d'un terç de segle reeixit, el règim polític actual –bastit per la Segona Restauració– presenta signes inequívocs d'obsolescència política. Sembla que els vells partits que s'han alternat en l'exercici del poder –tant a àmbit estatal com autonòmic– estan immersos en un procés d'autodestrucció que els torna incapaços de governar. La corrupció els corca fins a extrems de nàusea i la creixent desigualtat social els qüestiona com a instruments de govern eficaços, mentre apareixen alguns dels signes delators de la seva desintegració. Però hi ha una diferència esperançadora respecte a la situació de fa un segle. Els intents de redreçament van venir llavors de fora del sistema, mentre que avui s'intenta la reforma des de dintre mitjançant una “revolució democràtica”.
“Revolució democràtica” és la renovació –encara que sigui parcial– de la vella classe dirigent per la via de les urnes, tal com s'està produint avui a conseqüència de les darreres eleccions municipals i autonòmiques. Perquè, encara que subsisteixi molt debilitat el “bipartidisme” conformat pel PP i el PSOE, ha mort l'alternança d'aquests dos partits en l'exercici monopolístic del poder. S'ha de tenir present que ha subsistit fins ara mateix, a tot Espanya, una estructura “clientelar” –de “clientelisme” polític– vertebrada a cada comunitat autònoma per un partit: el PSOE a Andalusia, el PP a València i Galícia, CiU a Catalunya, el PNB al País Basc, etc.; i que és precisament aquest muntatge el que està començant a ensorrar-se. Del que resulta que els últims resultats, lluny de ser vistos amb recel, han de ser contemplats com una possibilitat certa de regeneració del sistema i de substitució de la “vella política” per una altra més democràtica impulsada per les joves generacions.
