La ruta del pacti qui pugui

En aquest pacti qui pugui que s'han convertit les negociacions postelectorals als municipis del nostre país (i també del país del costat, tot i que en aquest article no vénen al cas), el principal damnificat és l'acord del 14 de gener passat per desencallar el procés sobiranista. Del full de ruta que es va començar a traçar aquell dia pràcticament només en queda l'anotació del 27-S com a data per a les eleccions, i encara gràcies. Genera una mica d'hilaritat pensar que un dels punts establia l'aprovació de lleis “de màxima importància” com per exemple la llei electoral, que a hores d'ara sembla evident, si és que no ha sigut evident sempre, que continuarà al calaix dels assumptes pendents.

Pel que fa al compromís de fer llistes separades al setembre, sembla que es complirà escrupolosament, tot i que la separació podria deixar algunes sigles aparcades i incloure algunes sorpreses de transversalitat que faran que no quedi clar si algunes llistes seran separades o en fora de joc. Finalment hi ha l'incompliment sistemàtic de la priorització de pactes municipals entre els signants d'aquell acord, és a dir, CDC i ERC. Només cal fer un cop d'ull als diaris d'aquests últims dies per comprovar com hi ha gairebé totes les combinacions de pactes possibles, i si no en tenim prou, de sorpreses, veureu quin tip de riure que ens reserven les negociacions per a consells comarcals i diputacions.

Hi pot haver algun independentista de bona fe que tingui la temptació de llençar el barret al foc i engegar a pastar fang els partits en què va dipositar la seva confiança per guiar-nos en el camí cap a l'estat català. Malaguanyat barret, no el llenceu encara. Aquell acord de l'hivern va ser el que era i ha servit per al que ha servit. Per desencallar un procés que estava en via morta i per superar l'escull de les municipals evitant el foc amic. No ha estat pas, doncs, paper mullat. Sinó una operació conjuntural. Qui pactes passa, procés empeny. Prova superada.

Poden passar a la pròxima pantalla.