Massa ràpids

Jo no seria tant ràpid a l'hora de desacreditar i criticar les recomanacions que aquesta setmana ha fet l'FMI i el Banc d'Espanya. És cert que no lliguen amb el discurs oficial segons el qual hem sortit de la crisi i que ja ara res tornarà a ser com era. Però hem de ser conscients que estem en un llarg període electoral i el govern espanyol només té dues idees principal per a la seva supervivència: la represa econòmica i la por. Quan hi ha una certa sensació d'alleugeriment i ja s'albira el final del llarg túnel, quan algú et frena les il·lusions, és normal una reacció contrària i fins i tot una crítica, però farem bé de buscar la part de raó que tenen aquestes paraules. Espanya, com és ara i amb els estàndards actuals, és inviable perquè és insostenible. I això és ingrat dir-ho i fins políticament incorrecte pensar-ho. Negar-ho no arregla el problema, més aviat l'augmenta.

I és que només que mirem els números a l'engròs, sense gaire precisió, però com ho faria qualsevol persona responsable, observem un fet que confirma la situació que exposo. Si anunciem que l'economia espanyola creix el doble que la zona euro, direm una veritat, i és la veritat usada pels govern per fer la seva campanya electoral. Però també és veritat que creix el dèficit públic fins al 4,5%, i les previsions de dèficit que teníem compromès amb Brussel·les per al 2016 és del 2,8%. Això vol dir que per compensar aquest desequilibri, necessàriament haurem de fer dues coses: apujar impostos i fer més retallades per un total de 10.000 milions d'euros, com a mínim. I alhora, Espanya és líder en creació de llocs de treball però també ho és en atur. Un atur que, per absorbir-lo, necessàriament s'haurà de fer un pla de reindustrialització molt fort, ja que amb el teixit empresarial actual no n'hi ha prou. En el fons, haurem de començar a dir “més empreses” abans de dir “més formació”. I realment és molt més difícil crear empreses que un pla generós de formació.

Un exemple clar del que fem malament és el que hem fet amb Catalunya Caixa. Una entitat molt mal gestionada per polítics i sanejada amb diner públic per vendre-la a una entitat privada. Una operació que ha comportat unes pèrdues importantíssimes. Si amb aquesta entitat hi hagués hagut la mateixa estratègia de Bankia l'hauríem pogut reflotar, posar-la en beneficis i recuperar-ne les aportacions públiques. I amb aquest procés Catalunya no hauria perdut una gran empresa financera i tindríem una altra entitat competidora. Però per raons que no m'explico, si no vull ser mal pensat, això no ha passat i s'ha venut al BBVA i avui sabem que, de moment, hi hem perdut molts diners, i més de 2.000 llocs de treball i un gran nombre d'oficines i Catalunya s'ha empobrit. I dic de moment perquè Catalunya Caixa acabarà absorbida pel BBVA com en el seu dia va ser-ho Banca Catalana.

El que em té sorprès és com les patronals empresarials catalanes, les cambres de comerç, les associacions empresarials i comercials, i sobretot aquest grup de pressió que diuen que són l'anomenat Pont Aeri, que tenen taula al menjador de la Moncloa, no hagin mogut un dit per salvar Catalunya Caixa, aplicant el model de Bankia. Aquest silenci, que és com un crit eixordador, algú l'hauria d'explicar. De fet, aquí mateix havia escrit quan ja es pensava vendre Catalunya Caixa, que no entenia aquesta doble vara de mesurar, si no és perquè una és catalana i l'altra espanyola. No hi veig cap altra raó, sincerament. I també deia, i avui queda més clar, que si s'havia de vendre era millor fer-ho a un banc estranger, perquè assegurava la permanència de l'entitat i dels seus llocs de treball.

És clar que els catalans hem de preguntar-nos sovint si nosaltres som viables dins d'una Espanya insostenible i, com en el seu dia es va estudiar amb criteri el cost del no a la UE, ens hem de preguntar ara el cost que paguem per una Espanya unida.