La política es mou

La política catalana està radiant d'alegria. La societat es va moure ja fa temps i va situar la sobirania, el dret a decidir i la independència de Catalunya en el centre del debat. Els partits, mentalment i materialment atrinxerats en l'autonomisme submís, s'han vist obligats a sortir del seu amagatall, abandonar l'ambigüitat calculada i definir-se sobre una qüestió que és principal. I, amb més o menys entusiasme, és el que estan fent. La demagògia espanyola és capaç de vessar llàgrimes entendridores pel trencament de CiU, perquè això els serveix per insistir en la ridícula excusa que la independència “fractura i divideix” els partits igual que divideix la societat, les famílies i les escales de veïns. El Regne Unit està dividit entre europeistes i antieuropeistes des de molt abans que es plantegés fer un referèndum. Cameron el convocarà i la gent decidirà si surten de la UE o si s'hi queden; no és el referèndum el que divideix, és la qüestió de fons, i amagar-la no elimina la divisió. Espanya fa segles que està enterrant la qüestió de la sobirania catalana i els partits catalans de la transició fa dècades que estan amagant la qüestió, perquè el gruix de la societat no els reclamava més. Això ha canviat radicalment. El que no ha canviat és l'interès d'Espanya de mantenir a tot preu aquest statu quo, i per això ara el lema és que “Mas ho trenca tot”, fins i tot la seva coalició de govern. Exhibició intel·lectual! Però això no és el més important. Duran i Lleida ho ha allargat tant com ha pogut, però Unió s'ha acabat definint, igual que ho van fer els altres partits del catalanisme: CDC, el PSC i ICV (ERC i la CUP ja ho havien fet fa temps). El 27-S en sabrem més, per exemple si Duran restava més que sumava, si Mas i CDC són més forts i creïbles sense Duran i quin suport obté Duran en solitari, amb Unió o amb Construïm, o com es ressituen els sobiranistes escindits del PSC o els que encara no han seguit els passos de Romeva, que ha sortit d'ICV. Sigui com sigui, el que és segur és que ara la política catalana és més clara respecte a un tema fonamental i més honesta amb els ciutadans catalans als qui demanarà el vot.