Educar en llibertat
Arran del meu article sobre narcisisme escolar m'han arribat anècdotes de les quals trameto les dues següents:
A). Una cua davant la caixa d'un supermercat. La caixera comptava el que havia de pagar una anciana, primera de la cua. Darrera d'ella, una mama jove amb cotxet i nen, al qual feien patxoca les varius de l'anciana i s'hi entretenia apuntant-les amb els peus. A mesura que l'anciana s'anava apartant, la mare li anava acostant el cotxet perquè el nen arribés millor amb les seves cames a les varius i poder així colpejar-les amb més precisió i no quedar frustrada la diversió del seu petit. Finalment, l'anciana, adolorida, va advertir a la mare que aquells copets del seu nen li feien mal, amb el prec que reculés el cotxet. “Ho sento, senyora, però jo al meu fill l'educo en llibertat”, va ser la resposta de la mare, sense variar ni un centímetre la posició del cotxet. Un jove, el tercer component de la fila, indignat per aquella escena, va anar a buscar un pot de tomàquet i el va buidar sobre el cap de la mare. En protestar aquesta iradament, el noi va replicar: “Ho sento, senyora, però els meus pares varen educar-me en llibertat”.
B). El segon cas va passar a un institut. Per proporcionar-se diversió un alumne va cremar en públic un llibre de la biblioteca del centre. En notificar l'equip directiu als seus pares que el fill seria sancionat, la resposta dels progenitors va ser la mateixa que la de la mare del supermercat: que ells, com a pares moderns, educaven els seus fills en llibertat.
La crema de llibres ha estat una constant històrica. Des de l'incendi de la fabulosa biblioteca d'Alexandria fins a les fogueres públiques i rupestres dels franquistes i les més ritualitzades dels nazis. Fins al pobre Alonso Quijano li cremaren els seus llibrers de cavalleries tret de l'Amadís de Gaula i el Tirant Lo Blanch.
Cremacions, és clar, aberrants, però humanes, en el sentit que deriven d'una raó perversa, però al capdavall, raó.
La cremació del llibre per part de l'alumne, en canvi, ens retrotrau a un món anterior a l'axiologia, comporta una regressió a una etapa evolutiva en què l'agressivitat no calia ser sublimada a l'empara d'una ideologia integrista. Aquesta cremació és més greu perquè l'alumne no buscava l'exterminació d'una idea expressada en el llibre, sinó la destrucció per la destrucció. Tant li feia liquidar el llibre com una cadira o qualsevol altre estri.
“Educar en llibertat”. Llibertat, el valor més preciós junt amb l'amor. De l'amor espuri i mercenari en diem prostitució. Com s'haurien d'anomenar, doncs, els pares que així prostitueixen la sagrada llibertat? I com pot defensar-se d'ells la societat?
Un amic massa apassionaT i contundent apuntava com a solució el que ell qualificava d'expropiació temporal del nen per part dels poders públics fins a la rehabilitació dels pares. Matisant aquesta solució extrema, tampoc s'esdevé tan inexacte ponderar que qui educa els fills en aquesta llibertat els està maltractant, causant-los, potser de per vida, gravíssimes nafres psicològiques. Retirar la custòdia a aquests pares, prèvia declaració de desemparament, fins que acreditin l'adquisició d'unes mínimes aptituds educatives potser sí donaria la mesura d'una societat autènticament amatent i curosa amb els drets dels infants. I també la mesura de la necessària defensa social davant aquests futurs monstres així “educats en llibertat”.
