anàlisi
Trencadís
El trencadís és aquesta mena de mosaic construït normalment amb peces de rebuig i que és molt característic del modernisme, especialment en la concepció sublim que en va fer Gaudí. Normalment provenen de trossos de plats, olles i rajoles dels més variats colors, que magistralment col·locats amb la tècnica que ja utilitzaven els romans, componen tota mena d'obres d'art que, amb la conjunció de la veritat cromàtica i la llum del sol, provoquen uns efectes vertaderament espectaculars. El famós drac del trencadís del parc Güell és un exemple de les possibilitats que hi ha si es fa una bona composició amb la varietat de peces provocades d'un gran trencadís.
Sempre m'ha semblat un luxe pels catalans tenir com a conseller d'Economia i Coneixement una persona de la talla del Doctor Andreu Mas-Colell. Una persona d'un prestigi internacional excepcional i amb reconeixements de tota la comunitat econòmica mundial. I que hagi volgut posar al servei de Catalunya tot el seu prestigi i capacitat, en un dels moments més difícils, em sembla un acte de generositat i patriotisme grandiós, que algun dia els catalans li haurem d'agrair. Sense ell Catalunya no tindria ni el reconeixement ni el prestigi internacional que té. Però tot i ser català, no és massa home de trencadís, ell no s'ha mostrat gaire mai contundent i ha intentat capejar les grans dificultats amb més silencis que estridències. És per això que quan parla ens l'hem d'escoltar sempre, i a Chicago, on havia rebut el reconeixement de doctor honoris causa per la prestigiosa Universitat com a reconeixement de ser “dels principals economistes teòrics del món” va assegurar que “el PP imposa un règim d'intervenció a marxa lenta però segura” i amb un sentit pragmàtic i pràctic constata que “Catalunya ja està intervinguda” i després de constatar que aquesta ofensiva continua, va dir: “aquesta situació ja depassa el límit del que es pot encaixar amb equanimitat.” Malgrat aquesta situació econòmica d'ofec tan ben descrita pel conseller, és sorprenent assistir a un debat de la sanitat pública en el Parlament de Catalunya i observar com cap dels interventors, abans de criticar el govern, comencessin per reconèixer les penúries i la infrafinanciació de Catalunya i molt especialment de la sanitat. Em costa de creure que damunt de tanta impostura partidista es pugui construir res massa sòlid, perquè per fer qualsevol anàlisi, el primer que s'ha de fer és reconèixer la realitat.
I a Grècia continua el trencadís, amb la característica que cada vegada hi ha menys temps per “jugar” i ja entrem en els minuts finals del partit. De moment els resultats fins avui de l'estratègia de Syriza és haver assolit un govern d'un país que tenia unes previsions de creixement del 2,5% del PIB a les d'ara que són creixement negatiu. I haver afeblit considerablement la solvència de la seva banca. Fins avui l'estratègia negociadora no ha portat cap element positiu, llevat de mostrar-se davant els seus irreductibles, que cada cop són menys, com els defensor i hereus del “no passaran”. Fa temps que observo la seva política negociadora perquè mai he vist clar com es poden coordinar els plantejaments ideals amb el món real. I com que aquí també hi ha moviments que defensen imposar el seu ideal que són molt allunyats amb el real, l'exemple grec pot fer caure més d'un mite.
I és que si haguessin llegit Max Weber haurien vist que hi ha “l'ètica de les conviccions i l'ètica del poder”, una dicotomia que també diferenciava José Luís López Aranguren quan parlava de “l'ètica de la política”. L'alcaldessa de Madrid, la senyora Manuela Carmena, ja ho ha entès quan assegura que els programes electorals són “suggeriments” que no obliguen, i Ada Colau, amb les seves primeres accions i nomenaments, també ho té clar. I fan tot aquests canvis sense trencadís, cosa que vol dir que les seves bases, de moment, són resistents.