Josep Murlà, un senyor periodista

He com­par­tit cadira al ple d'Olot durant anys, molts anys, amb en Josep Murlà (Olot, 1956). Cadira, a l'altra banda d'on s'han asse­gut els regi­dors i alcal­des de torn. N'hem vist pas­sar uns quants, ja. Des del pri­mer dia, em va sor­pren­dre veure un home tran­quil, sem­pre amb una punta fina d'iro­nia, escar­xo­fat, escol­tant i aga­fant alguna nota de tant en tant. Sorprès perquè, a La Comarca de la set­mana següent al ple, hi lle­gia una crònica que resu­mia exhaus­ti­va­ment i deta­lla­da­ment tot el que s'hi havia dit. I és que el prin­cipi que ha mogut l'acti­vi­tat d'aquest peri­o­dista i his­to­ri­a­dor olotí ha estat sem­pre crear interès als lec­tors con­tem­po­ra­nis per fer-los lle­gir i ser útil pels anys a venir, una referència per a la història de la ciu­tat.

Par­lar d'en Murlà és par­lar d'un refe­rent. D'un home, ara jubi­lat, que s'ha dedi­cat durant més de trenta anys a rela­tar la rea­li­tat d'Olot i de la resta de pobles de la comarca de la Gar­rotxa. I, per tant, que ha vis­cut en pri­mera per­sona l'evo­lució d'un sec­tor que, no fa pas gaire, encara picava a màquina d'escriure tipus Oli­vetti els tex­tos, els reta­llava i els engan­xava sobre una plan­ti­lla per enviar a fer la planxa de linòleum. Ell mateix explica com es va fer un fart de rea­lit­zar aquest procés sobre una plan­ti­lla de La Comarca mar­cada en una taula trans­pa­rent il·lumi­nada per sota. “Ara no només ho fas tot amb ordi­na­dor, sinó que, a més, ho pots fer des de casa mateix i enviar-ho direc­ta­ment a la impremta”, remarca. Un procés simi­lar ha pas­sat en la part gràfica. Nostàlgic, sí, però també pràctic i cons­ci­ent que les eines tècni­ques i informàtiques han faci­li­tat el dia a dia dels peri­o­dis­tes. Enyora, però, la feina més essen­cial: tre­pit­jar el ter­ri­tori. I, en aquest sen­tit, Murlà diu que ha can­viat molt i no sem­pre cap a bé. Ell apro­fi­tava els caps de set­mana per fer un tomb pels pobles gar­rot­xins per reco­llir infor­ma­ci­ons. “Abans havies d'anar a bus­car les notícies, con­tras­tar-les i ela­bo­rar-les, i ara, para­do­xal­ment, pot arri­bar a ser més difícil que abans, això de con­tras­tar”, afirma. I hi afe­geix amb con­tundència: “Els gabi­nets de premsa han matat la feina de peri­o­dista, perquè, segons com et donen la notícia, no hi ha pos­si­bi­li­tat de con­tras­tar-la.”

Josep Murlà diu que les notícies més col­pi­do­res que ha hagut d'escriure són les que feien referència al segrest de Maria Àngels Feliu i als casos més recents d'assas­si­nats de La Cari­tat i de la CAM. Com que La Comarca és un set­ma­nari, explica que aquesta peri­o­di­ci­tat els donava un cert avan­tatge. “El segrest es va pro­duir un diven­dres i ens va aga­far amb tres o qua­tre dies de marge per ela­bo­rar la infor­mació. No teníem la pressió de la imme­di­a­tesa”, opina. “El pare Feliu era rotary, com el nos­tre direc­tor, i el marit de Feliu tre­ba­llava amb mi, i això ens feia veure més la part humana”, diu, i recorda que tot ple­gat els per­me­tia anar a un altre ritme i amb una certa tran­quil·litat.

Josep Murlà, però, ha estat també un dels prin­ci­pals pro­ta­go­nis­tes del peri­o­disme gar­rotxí dels últims trenta anys, de l'evo­lució del set­ma­nari La Comarca des de poc després de la mort de Franco. Abans, que consti que ja al Grup Esco­lar havia gua­nyat un con­curs de redacció del Domund i de la Santa Infància i que, l'any 1971, quan la mili era obli­gatòria, va gua­nyar dues vega­des el con­curs Mon­cayo de nar­ració de la regió mili­tar de Sara­gossa. Vaja, que això d'escriure ja li venia de petit. En l'ambi­ent de la premsa olo­tina, s'hi va ini­ciar encara en vida del dic­ta­dor, escri­vint cròniques de pai­sat­ges i bàsica­ment de les esglésies romàniques de la Gar­rotxa. Ho feia després de tre­pit­jar el ter­ri­tori amb la colla d'excur­si­ons. Aques­tes col·labo­ra­ci­ons les feia al set­ma­nari La Gar­rotxa, on poc després els expro­pi­e­ta­ris fran­quis­tes hi van posar un direc­tor de palla i ja hi col·labo­rava ell, amb Josep Puigbó, Bar­to­meu Mas­llo­renç, Jaume Tané, Domènec Moli –que també la impri­mia–, Joan Casulà... “Hi vam par­ti­ci­par amb el con­ven­ci­ment que allà havia can­viat alguna cosa, que hi havia una nova línia, però vam des­co­brir que no”, explica. Per això, es va pro­duir una mena de revo­lució interna amb el moment àlgid d'un arti­cle que ell va escriure sobre la qüestió i que va aca­bar als jut­jats, i el jutge va obli­gar a enten­dre's les dues parts. Murlà hi afe­geix que el 1978 ja no hi que­dava gaire ningú i que van tenir la sort que Casulà va regis­trar el nom de La Comarca d'Olot i va cedir la capçalera que va per­me­tre crear Edi­ci­ons Bas­se­goda SA. “Això ens va per­me­tre ini­ciar una nova etapa, ara, sí, sense el con­trol del Movi­mi­ento”, diu. Una publi­cació que després de la direcció tes­ti­mo­nial de Pere Madrenys –hi posava el títol de peri­o­dista– ha estat sem­pre diri­gida per Antoni Gar­rido, que ara també es jubila.

Murlà recorda espe­ci­al­ment l'entre­vista a l'alcalde fran­quista Mali­bran, on aquest va reconèixer que els temps can­vi­a­ven i que calia una certa ober­tura. També va reco­llir un moment interes­sant quan, l'any 1968, Olot va ser ciu­tat pubi­lla i el govern civil va per­me­tre pen­jar als car­rers senye­res per pri­mera vegada al cos­tat de la ban­dera espa­nyola. Una entre­vista amb Pere Macias d'alcalde també va aixe­car molt debat polític i ciu­tadà quan va dir que tenia la política cul­tu­ral de la ciu­tat al cap però no la va espe­ci­fi­car.

“He fet de tot, a la redacció”, afirma amb orgull. I ara, ja jubi­lat, pot­ser no con­ti­nuarà fent de tot, però de feina no li'n fal­tarà: tre­ba­lla en tres lli­bres i en dos home­nat­ges. I és que el capi­tal intel·lec­tual d'en Murlà no es pot per­dre.