‘Región aparte'

Era el reportatge del millor mitjà de comunicació del món d'aleshores, per molts d'ara. Més enllà de les petiteses polítiques dels militants dels partits, dels qui que no veuen l'avenç del procés, ja es deia que Catalunya seguia un camí propi. Ara esclaten les accions de dècades de rebuig a tot el que significa la catalanitat. Del 27-S en sortirà un panorama nou per la força dels vots, un estat propi en el si de la Unió Europea.

El procés és resultat d'una revolució democràtica, extraordinària i encisadora, lluny els malastrucs, els de permanents mals auguris, els derrotistes, els mitjans de comunicació falsos, tant a Espanya com a Catalunya. Mitjans que posen pals a les rodes per evitar que els partits facin feina nacional tot defensant els seus propòsits, així és la democràcia, interessos propis no incompatibles en un objectiu comú: decidir la nostra seguretat social, les inversions, la sanitat i educació, la solidaritat, la justícia social, etc., i evitar que ens arrabassin per la força i lleis la nostra riquesa. Un fet comú, un fet transversal. Superior a la petitesa de l'estratègia d'un partit davant un altre. Tots junts és garantia de triomf. A la Catalunya profunda i a l'àrea metropolitana de Barcelona.

No hi ha ningú partidari del progrés en el sentit més ampli, que pugui defensar l'incert atzar d'un sistema basat en la descendència, com és en el nostre cas, a més a més, borbònica. Ho poden argumentar el PP i el PSOE, defensen el centralisme del qual viuen; o la dreta extrema C's, on per cert el diví i ponós Rivera llença els seus suplents a encarar el 27-S. Però l'esquerra alternativa de Podemos –tan moderna com en el seu moment era Alfonso Guerra, tortuós paio, els anys 80 amb el PSOE– no pot ser un híbrid si no vol convertir-se en simple faramalla. És clar que aquí IC en canviar de pell com les serps, no saps on acabarà el seu recorregut sinuós. Poc ferm, tot sigui dit, darrere de tanta marca blanca al final no se sabrà com era l'original.

Un procés que evitarà viure a pa i aigua a Catalunya. Els candidats unionistes no reclamen recursos per al país, és a dir, sous dignes, llocs de treball, creació de riquesa, reivindicació d'inversions, ni tan sols una alçada moral i cultural que els faria, com a demòcrates, defensors del dret a decidir de persones i pobles.

Ho hem d'explicar a tot el món. Sense desmai ni fatiga, a amics, coneguts, indiferents, desconeixedors del nostre camí i fins i tot als a priori adversaris. Al nord i sud a l'est i a l'oest, als dos hemisferis.

La gent vol que s'expliqui el perquè volem ser un país lliure i independent. Simple, volem ser independents per crear un país nou, per justícia social, per donar feina a la gent, per uns sous dignes, per unes jubilacions d'acord amb les necessitats de la gent gran o per una sanitat pública, per un ensenyament públic de qualitat o unes inversions en infraestructures, i mil coses més, però per un motiu fonamental. Per dignitat.

Volem ser lliures perquè volem treure'ns el dogal de gos que Espanya ens ha posat fa anys i panys, i que, ingenus alguns, malintencionats altres, deien que podrien dialogar amb el govern de l'Estat.

No vull apel·lar a la història, sinó al que vivim dia a dia. Una policia que calumnia i difama. Unes resolucions dels tribunals espanyols que es passen per l'aixella, com el finançament de Catalunya o els diners que els catalans paguen, votin el que votin, i mai no se'ls retornen; l' addicional 3a de l'Estatut sobre els milers de milions d'euros que ens corresponen del que prèviament ens han espoliat; les infraestructures que clamen al cel en obres i vies de circulació, les de més densitat de l'Estat, amb el trist corol·lari de vides perdudes; l'eix mediterrani de prioritat econòmica segons la Unió Europea i ells sords i impassibles amb un cinisme únic. I un etc. inacabable.

Aliats a tot arreu per fugir d'un Estat que ens frena i ofega.