Negres

És tan negre Samuel Eto'o com Yaya Touré, Didier Drogba, Balotelli o Iñaki Williams, la jove perla de l'Athletic Club que va marcar un gol en la final de copa al Camp Nou? No em veig capaç de fer una carta de colors amb tots els matisos de la melanina –més clars, més bruns, de color de xocolata, carbó– dels futbolistes, però jo no dubto quan afirmo que tots aquests jugadors són negres. En canvi, sé que no són negres Kobe Bryant, Samuel L. Jackson, Whoopi Goldberg, les germanes Venus i Serena Williams, la cantant Whitney Houston o l'escriptora premiada amb el Nobel de literatura Toni Morrison. Amb tota certesa, cap d'aquests és negre, tots són afroamericans.

Es diu així en català, en espanyol, en francès, en alemany, en italià... També en anglès, però això no crida tant l'atenció. Se me'n fum que els Estats Units, i de retruc tot el món anglosaxó, evitin la paraula negre. Si els americans passen el llenguatge pel filtre purità i volen fer el ridícul amb una expressió forçadament tot ortopèdica, ja s'ho faran. Si se l'agafen amb paper de fumar és cosa d'ells, però no sé per què el món sencer, inclosa TV3, ha de dir sempre afroamericà i evitar la paraula negre per sistema. Les informacions sobre els brots del supremacisme blanc als EUA no parlen mai de negres, és un tabú importat que ha anat a parar a la llista negra. Perdó, afroamericana.

Com que el món occidental té mala consciència per la humiliació secular a què ha sotmès els negres, busca alternatives asèptiques que tot sovint són carrinclonades. Encara avui es parla dels negrets de l'Àfrica i dels cantants de color. De quin color? Fúcsia? Pistatxo? Anyil? Que quedi ben clar que el negre no és un color de pell humana.
A partir d'ara hem de dir que Naomi Campbell és afroeuropea i que Nelson Mandela va ser un polític afroafricà.
I el nostre Guillem d'Efak, que va néixer a la Guinea espanyola, era negre? Nooo! I ara! Era afromallorquí.