La burilla

Una burilla triga deu anys a desaparèixer, a desintegrar-se. El potencial destructiu d'aquest residu és enorme i latent. No s'acaba només amb el que ha desfermat quan algú sense
seny decideix treure-se-la dels llavis i de manera impune, acompanyada pels dits polze i índex, impulsar-la per la finestreta del cotxe perquè s'estavelli contra una catifa de pinassa o uns matolls que creixien salvatges pel voral d'una carretera. Aquest filtre de dos centímetres porta, parlant clar, tanta merda dins que resisteix tots els embats de la natura haguts i per haver. No hi ha cap bacteri que se la cruspeixi. Barreja de cel·lulosa, plom, cadmi i arsènic, és un altre còctel Molotov que silenciosament va fent de les seves en el medi ambient. Això sí, no tan devastadora com les conseqüències fruit de l'impacte de la punta incandescent amb la massa boscosa que calcina i devora tot el que troba al seu davant, fins i tot persones. La burilla, però, no ha anat tota sola enmig d'aquell paratge. Algú l'ha llençada. Davant un acte d'inconsciència i d'irresponsabilitat com aquest em pregunto com pot ser que a les portes d'un altre estiu encara ara hàgim d'estar avisant que no es llencin cigarretes. Que encara hi hagi persones que no hagin entès el perill que comporta jugar amb foc. Ja podem anar predicant que els focs no s'apaguen només amb més bombers, que s'apaguen a l'hivern, que fan falta recursos i polítiques per fer feina preventiva. Sí. Però al capdavall tot depèn, com sempre, de la voluntat de les persones i això és feina de cadascú, de posar-se entre cella i cella que no viu sol en aquest món i que tot el que fem té unes conseqüències tan positives com negatives. D'aquí a deu anys quan es comenci a desintegrar la burilla que hagi cremat un bosc estarà envoltada d'arbres ofenosos que hauran arrelat en les cendres del seus avantpassats, que els hauran permès créixer durant tot aquest temps. Tant de bo n'aprenguem, dels errors del present, per evitar que es repeteixi la història de la burilla.