El vell talp
en el procés endegat a Catalunya en els darrers anys!
El vell talp és una antiga metàfora política de l'esquerra europea per referir-se a la revolució. Més enllà de les primeres referències literàries, “Així es parla, vell talp! ¿Podràs treballar ràpid sota terra? Un pioner digne!” (William Shakespeare, Hamlet, príncep de Dinamarca, acte primer, escena V) i de l'ús que en fa Hegel equiparant-lo al pes –pervivència, vigència i fortalesa– de l'esperit del passat o d'una tradició viva i dinàmica capaç d'actuar des del subsòl de la història fins a influir en el present, el primer que utilitzà la metàfora fou Karl Marx a El divuit brumari de Lluís Bonaparte (1851-52). El canvi és notable, allò que en Hegel representava el passat en Marx es converteix en la representació del futur o, més exactament, d'un present en què la revolució (el vell talp –la consciència de classe dels treballadors–) pugna per posar fi a l'explotació capitalista i per construir una nova societat sobre les ruïnes de l'ordre burgès: “I quan la revolució hagi dut a terme aquesta segona part de la seva tasca preliminar [la destrucció del poder executiu burgès], Europa s'aixecarà, i cridarà joiosa: bé has fotjat, vell talp!” També Rosa Luxemburg, quan la Primera Guerra Mundial ja apuntava a l'horitzó, va publicar un article (maig de 1917) titulat El vell talp que concloïa de la següent manera: “Història, vell talp, vas fer una bona feina! En aquell moment va sonar en el proletariat internacional i en el proletariat alemany la contrasenya, la crida que només pot portar a l'hora grandiosa d'un punt d'inflexió mundial: imperialisme o socialisme. Guerra o revolució, no hi ha alternativa!” Posteriorment fou una metàfora utilitzada el Maig del 68, en capçaleres de revistes i editorials i per grups d'esquerres, sobretot d'orientació trotskista.
El problema és que aquells que més invoquen el vell talp acostumen a no reconèixer-lo quan surt a la superfície. Va passar el 2011, quan, des d'una Europa aburgesada i conservadora, no es va saber reconèixer el vell talp de la revolució que estava soscavant l'antic ordre a la riba sud de la Mediterrània i a l'Orient Mitjà, com dos segles abans ho havia fet al Vell Continent. Les revoltes per la dignitat d'aquella fugissera primavera àrab foren anorreades per les armes (Bahrain), pels cops militars (Egipte) o per una deriva cap a guerres civils incontrolades (Líbia, Síria, Iemen) que han donat pas a estats fallits i a l'expansió de la barbàrie d'Estat Islàmic.
I avui, a casa nostra, pot estar succeint quelcom de semblant. Després de les experiències del comunisme soviètic, d'allò que es va denominar el “socialisme real” a l'Europa de l'Est, de l'horror del règim dels khmers rojos a Cambodja (1975-79), de l'esclafament de les revoltes de Budapest (1956) i de Praga (1968)..., l'única revolució possible és la de la dignitat, és a dir, la de l'aprofundiment en les pràctiques democràtiques i en les llibertats dels ciutadans i dels pobles. L'anhel per aconseguir una societat més justa i amb igualtat d'oportunitats per a tothom, la revolució social, i més lliure i sobirana, la revolució dels pobles, són les dues cares d'una mateixa moneda. És el pes revolucionari i vivificador del passat hegelià. Per això es fa difícil d'entendre que noves formacions polítiques –amb legítimes incrustacions de partits amb una llarga història– no vulguin apostar clarament pel dret a decidir –no n'hi ha prou amb dir que s'hi està a favor, sinó que cal aclarir què proposen fer quan totes les portes d'entesa amb l'Estat espanyol s'han tancat– i deslliguin les transformacions socials que pretenen impulsar del dret dels ciutadans a decidir el seu futur polític. Tan difícil resulta reconèixer el vell talp en el procés endegat a Catalunya en els darrers anys!
