Grècia i Catalunya

Catalans i grecs presenten coincidències inquietants. Per a alguns, molt còmodes. La presència d'una esquerra “rupturista”, per exemple, que apel·la a drets sense contemplar cap deure. Que exigeix prestacions i subsidis sense parar compte de la necessitat d'augmentar els ingressos públics per fer-los possibles. Que proposa una economia clorofíl·lica incapaç de remoure el teixit productiu. Que confon la innovació i la competitivitat amb la jungla capitalista. Que despatxa la discrepància amb apel·latius tan dolços com ara “corrupte”, “lladre” o “indigne”. Tanta dignitat enlluerna més que el pern de Ferux Bertran. Aquestes són semblances entre grecs i catalans. Però n'hi ha més. I més confortables. Més còmodes. Tots dos són països petits a l'Europa en què sembla que els grans compten tant i tant. Això remarca les contradiccions d'alguns. D'aquells que proclamen que, si Catalunya amolla llast, quedarà “exclosa i expulsada” de la Unió Europea. Grècia ara és un pes i un destorb ben molest per a la mateixa Unió, però els grans poders de les institucions comunitàries no es resignen a deixar-la anar. Per què? Per prudència i prevenció. Per evitar la distorsió més petita al sistema i la reacció dels mercats. Amb el pes econòmic de Catalunya com s'hauria de resignar Europa a expulsar-la de l'euro com voldria Espanya? Només cal considerar les xifres econòmiques que giren al voltant de grecs i catalans per constatar que n'hi ha que confonen desitjos amb realitat. D'ací no ens mou ningú!