Visca la revolució?

Grècia ha dit que no. Les interpretacions d'aquesta negativa no són clares. La majoria dels grecs semblen més aviat haver donat un vot de confiança
–de confiança nacional– a Alexis Tsipras. Què podien fer, si no? Si els votants haguessin castigat el seu govern ben segur que les conseqüències haurien estat més dramàtiques. Quina alternativa real té ara mateix Syriza? L'extrema dreta? O l'extrema descomposició de la dreta? El no dels grecs no sembla aquesta vegada llançat contra la Unió Europea. Ni tan sols contra la pantomima de la Trilateral. Considerar que aquest rebuig reclama la sortida de la UE o la reivindicació de la dracma és segurament excessiu. La majoria dels grecs avalen el seu govern i els seus volantins diplomàtics per reivindicar-se. I pretenen donar-los més força en un torcebraç en què tenen poc a perdre i alguna cosa a guanyar. Com més guanyin millor, mentre la corda no es trenqui. Qui es pensi que Tsipras farà servir el resultat per emprendre una aventura en solitari al costat de Rússia s'equivoca. Perquè Vladímir Putin no pot substituir el suport financer del Banc Central Europeu, el Fons Monetari Internacional i els estats de la Unió. La munició que ha donat el referèndum reforçarà l'argúcia diplomàtica del govern grec. El problema, però, es manté. Perquè les pretensions totals de Grècia són inacceptables per a la UE i per a qualsevol sigla intel·ligible. Tsipras avui és més fort. Continuarà negociant. Grècia ha dit que no. Visca la revolució... ma non troppo.