Anar a la universitat
Encara recordo el dia que, essent un noiet de 17 anys, vaig mirar la internet per saber si havia passat la selectivitat i tenia nota per anar a estudiar periodisme. Podia!, i la veritat és que ho recordo com un dels moments més bonics de la meva vida educativa, atès l'esforç que suposa un segon de batxillerat que està subjecte, permanentment, a superar el temut (per molts, també ho era per mi) examen de la selectivitat.
Em miro aquell episodi de la meva vida des de la distància, havent fet també el doctorat i amb la sort de poder desenvolupar la feina de professor a la Universitat. En total, doncs, vuit anys d'estudi a la facultat des que hi vaig posar els peus per primer cop. Però ho analitzo amb un punt de tendresa perquè durant l'any tens la possibilitat de poder parlar, precisament, amb molts estudiants que passaran el mateix que jo en aquell llunyà estiu de 2001. No n'hi havia per a tant, però l'esforç de tres dies seguits de colzes va valer la pena quan es veu en perspectiva. Aconseguir estudiar allò que a un li agrada és un primer pas essencial per poder fer de la universitat una experiència completa, plaent i de gaudi intel·lectual.
Aquesta segona setmana de juliol els estudiants sabran finalment quina universitat se'ls ha assignat, dins del sistema públic català. Alguns, possiblement, tindran l'oportunitat de començar un camí que ja tenien marcat des de petits (esperits vocacionals, en qualsevol disciplina), i d'altres s'enfrontaran a la incertesa definitiva de saber si la decisió que han pres serà l'adequada. Siguin d'uns o altres, aquests futurs universitaris han de saber que comencen un dels trajectes més importants de la seva vida professional. La universitat no és, estrictament, un espai continuista amb la tasca educativa que fan els centres de secundària; la universitat és docència, però també recerca i transferència de coneixement. La universitat és un petit microcosmos on diversos actors conviuen per portar a terme aquestes tres funcions, i si els estudiants volen tenir una experiència al més enriquidora possible de la seva estada a la institució, caldrà que l'entenguin des d'aquesta globalitat i prenguin part activa de la seva dinàmica del dia a dia.
L'estudiant que arriba per, exclusivament, assistir a les classes magistrals acaba tenint una visió esbiaixada de tot plegat, de la funció social de la universitat, dels seus models de governança. I haig de reconèixer que jo mateix no vaig entendre definitivament què suposava la vida universitària fins que no vaig començar el doctorat i em vaig integrar al Centre Documental de la Comunicació (Cedoc), aprenent del mestre Eugeni Giral. Aquells estudiants que participen de les associacions, de les activitats esportives, dels grups de recerca, de la gestió diària de la institució a través de beques i ajuts (la UVic-UCC, per exemple, ha destinat més de quatre milions d'euros a aquest concepte) acaben teixint un seguit de relacions personals que complementen perfectament la docència que reben a les aules. Un fet a més a més imprescindible per formar, integralment, millors persones i millors professionals.
La vida universitària ja no transcorre en una torre de marfil aïllada de la resta de la societat. La universitat del segle XXI es legitima si obre les seves portes, tant a la integració dels estudiants en el seu dia a dia com a la confluència dels seus interessos amb els de les organitzacions, empreses, institucions del seu entorn. De fet, com més propera sigui aquesta acadèmia als actors del seu entorn de referència, més potencialitats tindrà per oferir als estudiants una oferta formativa adequada amb les necessitats de la societat actual i majors possibilitats d'inserció laboral.
