La llista
La tardor del 2012 després d'una manifestació massiva per la independència, i d'un cicle de tres anys de mobilitzacions sorgides de la base, com les consultes populars, el suport a la independència assoleix el seu màxim (un 57% de sí, un 20,5% de no i un 14,3% d'abstencions a l'enquesta del CEO; i un 49,2% de sí, un 29,2% de no i un 13,3% d'abstencions a l'enquesta de l'ICPS). A més, el suport a l'autodeterminació és massiu i arriba a assolir el 80%. En un escenari com aquest, fer un referèndum clar i guanyar-lo era la millor estratègia per assolir la independència. Potser no hauria estat reconegut, o potser hauria estat impedit físicament, però com hem vist fa uns dies, és més fàcil menysprear un govern que la majoria d'un poble que s'expressa de manera directa.
Mas avança les eleccions i es compromet a fer una consulta sobre el futur polític de Catalunya. No assoleix majoria absoluta i necessita ERC per governar. S'acorda un pacte el centre del qual gira entorn de la consulta, però amb moltes limitacions: legalitat i absència de claredat en la pregunta, en són les principals. Algunes coalicions que donaven suport a la consulta no havien fet els deures previs a poder-se plantejar un procés d'independència en un escenari de trencament, i encara no tenien clar ni l'objectiu, ni el mètode (CiU, IC-EUiA). Per tant vam perdre temps (dos anys) i energies discutint la pregunta i la factibilitat mateixa de la consulta. Finalment es va fer un procés participatiu, el 9-N, sense cens quantificable i sense vinculació política. Que el 80% hi votés per la independència no vinculava políticament a declarar-la.
Passat el 9-N, en el costat positiu de la balança, hi ha la clarificació política d'alguns actors fonamentals, com CDC; en el negatiu, el malbaratament de temps i el desgast polític de la discussió altre cop sobre el mètode, aquest cop les llistes en unes eleccions que es volen plebiscitàries. El problema principal és que és molt difícil convertir les eleccions en un referèndum net i clar sobre una sola cosa. Sobretot perquè hi ha una part no menyspreable de l'electorat que votaria sí en un referèndum però que no té la independència com a prioritat. Per no perdre'ls, he defensat les tres llistes cadascuna amb la seva ideologia i els seus millors actius, com a millor instrument per arribar als marges de l'electorat independentista. Aquest fou també l'acord del gener entre els partits i les entitats sobiranistes.
Però Mas reobre el debat el 20 de juny proposant a les entitats liderar una llista amb el president, i ja hi tornem a ser, debats i discussions interminables. Segueixo pensant que el millor instrument són les tres llistes independentistes unides per uns compromisos clars i cadascuna amb el seu líder natural. Ara bé, la proposta d'Òmnium, amb el suport de Junqueras i matisada per Arrufat, té alguna virtut. Una llista cívica, sense líders polítics, i centrada en la independència, no assegura recuperar aquells votants que no prioritzen la independència, però redueix el risc de perdre els votants que mai votarien un líder o un partit polític determinat per qüestions ideològiques. També es clarifica el full de ruta, que era absolutament confús, i es recupera l'ordre correcte dels factors: primer la independència i després la constitució, i entre una cosa i l'altra, eleccions. Si aquestes condicions (absència de líders polítics a la candidatura i ordre dels factors correcte) es mantenen i s'afina el full de ruta a seguir per declarar la independència al Parlament i fer-la efectiva des del govern, en un màxim d'un any, amb un referèndum de ratificació si així ho exigeix la comunitat internacional, podria ser una solució a l'atzucac.
