El timbal
Màxim comú denominador
Cinc anys va fer ahir que la societat catalana va sacsejar el país dient “Som una nació, nosaltres decidim”. Cinc anys que, per primer cop, l'estelada i la independència van deixar de ser minoria. Cinc anys que gent de dreta, de centre i d'esquerra, de classes mitjanes i de classe treballadora es van trobar defensant espontàniament una mateixa cosa, l'estat català. No em diran que no era fàcil de calcular el mínim comú denominador de tota aquella força, que s'ha seguit expressant encara amb més volum, claredat i de totes les maneres possibles d'ençà d'aquell 10 de juliol del 2010. Hem trigat cinc anys a reconèixer que el mínim comú denominador és també el màxim comú denominador. Hem trigat massa, hi hem dedicat massa energies i hem posat a prova la paciència de la gent, especialment de la que dubta o no ho té clar del tot. I això ens ho podríem retreure com a societat, però ho hem de descomptar d'una classe política autonòmica incapaç de pactar una llei electoral en 35 anys. Massa anticossos i massa poc sentit de país. Només aquesta mena de coses justifiquen que aquest màxim (i mínim) comú denominador no inclogui els polítics, la seva experiència, el seu lideratge i la seva capacitat. Només això explica que la seva absència pugui sumar més suport que la seva presència a la llista per la independència que es presentarà a les urnes plebiscitàries del 27 de setembre. I, a hores d'ara, només això posa en perill que aquesta llista sigui una eina eficaç i doni pas a un govern fort, consensuat, capaç d'engegar la desconnexió d'Espanya, de defensar la legitimitat de la Catalunya independent allà on convingui i d'obtenir les complicitats necessàries per ser acceptat. Perquè aquesta serà l'única missió del 28-S. El pas imprescindible perquè la societat catalana i els seus polítics de tots els colors puguin engegar, llavors sí, el procés constituent que definirà el nou país.