No acabo d'entendre-ho

En aquests moments en què el cervell, la faringe, la família, els amics i els seguidors reclamen unes curtes setmanes de pau política, de descans total de les parts generadores d'idees –les dolentes també cansen–, per reparar mecanismes de salvament de la pàtria, els lectors, els creatius fidels, els seguidors i la pròpia consigna de “Pau i llibertat per a Catalunya!”, tant i tant remenada que, fins i tot les eines resten cansades, tothom està cansat! És ben igual l'estatus de cada un i el seu índex de treball. L'alcalde de Puigdelfí (170 ànimes), en parlar de l'alcalde de Nova York, diu: “Nosaltres, els alcaldes...”, i el mític candidat a l'alcaldia de l'Estartit parla del de Berlín tutejant-lo.

Pel que fa a les retribucions d'alcaldes i regidors i a la uniformitat de criteri pels assumptes municipals, és total (és broma!). Vegeu-ne alguna mostra a l'atzar:

-A Figueres, s'acusen d'apujar-se el sou un 250%.

-A Platja d'Aro, l'escala de sous va de 3.500 a 1.350 euros mensuals, prou raonable. Sorprèn, però, l'assignació per assistència als plens, de 550 euros per sessió. Ostres!

-L'alcaldessa de Barcelona, amb 80.000 euros i unes xurriaques, reordena l'Ajuntament.

—A Salt, el PSC no entra en el govern municipal. Diu que el dret a decidir no és sinònim d'independència. Salt té grans problemes que, voldria errar, aniran a més.

-L'alcalde de Cornellà del Terri cobra 24.000 euros anuals per tres quarts de dedicació. Els altres, entre 7 i 9 mil euros a l'any. I de 100 a 200 euros per reunió o ple.

-CDC acusa l'alcalde de Llançà pels 40.000 euros autoassignats per tres quarts de dedicació. Amb els sis regidors restants passen de 106.000 a 150.000 euros anuals entre tots. Se'ls veu cansats!

La notícia que fa mal és que molts independentistes han abandonat el dret a decidir i alcaldes importants sacrifiquen el sobiranisme per conservar la cadira. D'altra banda la llei electoral ha tornat a quedar encallada. Restem en un encreuament difícil, sense senyalitzar. La llista civil sense polítics no cau prou bé al govern i especialment al president, el qual pensa i repensa en les situacions difícils que es presentarien en cas de guanyar. Les conviccions i la moral –i d'altres– són les preocupants. Asseguts a la butaca, amb corbata i sabates noves, qui els acomiada? La plaça de Sant Jaume, amb les línies de telèfon amb Madrid tallades i els fils penjats al balcó sobre l'estelada, serien motius d'acció pels de fora i pels de dintre. Alguns, amb raó, voldrien entrar i, els de dintre –la història es repeteix– no voldrien sortir. No m'agrada escriure paraulotes que, en aquest cas, no ho són: l'actual situació política i partidista que ens passen pels nassos, partits polítics i politiquets, dels quals a molts preocupa més qui manarà que què manarà, té una definició ajustada al cas: “Tot plegat és un gran merder!”