Molta roba
Al centre de Barcelona s'obren moltes botigues de roba; de tota mena: per a nens i nenes, per a joves, per a homes i dones de totes mides i edats. A les botigues de roba per a home hi he vist entrar alguns turistes que busquen objectes per a la llar, confosos per la paraula catalana de l'aparador. Tanquen llibreries i les botigues de tota la vida, però cada dia hi ha més botigues de roba. Les antigues botigues de saldos ara es diuen outlets, que és una paraula menys pejorativa que la catalana. Hi ha autobusos especials que et porten al Village, com si es tractés de Port Aventura, però més proper, perquè es pugui comprar roba de l'any passat o de fa sis mesos, però a bon preu. Botigues de roba caríssima o amb els pantalons esquinçats. Al metro vaig advertir a una noia que portava un trau al pantaló i vaig haver de baixar a la parada següent –que no era la meva– per evitar represàlies per part de tota la gent del vagó per sota dels 60 anys. Hi ha roba que tapa i roba que destapa, roba que abriga i roba fresca. Algunes d'aquestes botigues duren poc, però quan tanquen són substituïdes per d'altres amb peces de roba que a mi em semblen iguals que les anteriors.
Dominen les grans botigues de confecció, que ocupen espais colossals: La gallega Zara-Inditex, la catalana Mango dels germans Andik i Desigual. El gallec és un dels homes més rics del món, la seva empresa cotitza a borsa i el seu primer capital el va guanyar en el mar, com el guanyen alguns gallecs; i no em refereixo a la pesca ni al marisc. Els Andik són uns jueus de Constantinoble –llegeixi's Istanbul–, que van arribar a Catalunya amb una sabata i una espardenya. Desigual és d'un suís que va fer de hippy a Eivissa, va acomiadar fa dos anys el seu soci català i circula per Barcelona en bicicleta com en Joan Herrera, d'Iniciativa. No dubto que les tres empreses guanyen molts diners i que els seus titulars podrien solucionar el problema de liquiditat dels bancs grecs –és broma!–, però el que més em sorprèn i no m'acaba d'agradar és que aquesta classe d'empreses només funcionen si obren les seves botigues a dotzenes per tot el món i tenen un creixement de vendes al voltant del 20% anual. Això no és normal.
Tampoc entenia el creixement anual de l'economia xinesa amb més de dos dígits –del 10 per cent en endavant–. Suposo que les escoles de negocis es fan un tip d'estudiar aquestes trajectòries i treuen conclusions molt diferents de les meves. En tot cas, les escoles de negocis estudiaran els balanços i comptes del grup Inditex-Zara, que està obligada a presentar balanços auditats. Ni Mango, ni Desigual no donen xifres, com totes les empreses familiars catalanes. I si les donessin, no me les creuria. Fins aquí arriba la meva ingenuïtat.
Les tres empreses de confecció citades no fabriquen ni un pam de roba a Catalunya. Aquí tenen el centre de decisions, el de disseny i totes les direccions del grup, però no la fabricació, per raons òbvies. Ocupen cinemes tradicionals i llibreries de vell entranyables amb tants metres quadrats com el camp del Barça. O gairebé. Les grans empreses es menjaran les petites o a l'inrevés? Podran aguantar el ritme de creixement?
