Àngel Ros

Coneixen la història de l'autoestopista fantasma? I la de la famosa amb pits de silicona que li esclaten dins d'un avió en ple vol? Els han explicat que, en realitat, l'irrepetible Jesús Gil no va morir i avui dia viu a cos de rei a la Veneçuela de Nicolás Maduro? Han sentit a parlar de la congelació del cadàver de Walt Disney? I de la base plena de cadàvers d'extraterrestres que l'exèrcit dels EUA té a Nevada?

Aquesta és una petita mostra de les moltes llegendes urbanes que han fet fortuna en els darrers anys. Unes llegendes urbanes que han ocupat els més diferents àmbits, també la política. Perquè no em negaran que no era esbojarrada aquella tan popular que deia que Alberto Ruiz Gallardón era un progressista dins del PP. O aquella altra, més nostrada, que situava Àngel Ros com la cara visible del sector catalanista del PSC.

Avui, una i altra llegenda han quedat esmicolades per l'acció política dels seus protagonistes. D'una banda, no m'equivoco gens si dic que Gallardón ha demostrat no ser gaire més avançat que el seu sogre, el ministre franquista José Utrera Molina. I de Ros? Què podem dir de Ros? Doncs que les persones que el coneixen ja ens advertien que l'única ideologia que el guiava era el poder. Ras i curt.

Sabíem que Àngel Ros no és Joan Ignasi Elena. Ni Toni Comín. Ni tampoc Magda Casamitjana. Que tots els moviments tàctics que va dur a terme al voltant del sector catalanista del PSC van acabar-se quan Miquel Iceta li va oferir la presidència del partit. I sabíem que es vendria l'ànima al diable per tal de conservar les seves parcel·les de poder. Encara que aquest diable vestís de color taronja, respongués al nom de Ciutadans i l'obligués a signar un pacte vergonyós contra la nostra llengua i el nostre futur a la ciutat de Lleida.

Ros catalanista? Sí, home. I Indíbil i Mandoni van ser els inventors de la sardana, no et fot!